Les cendres de la cultura agrícola

Cada flamarada de l’incendi iniciat a la Torre de l’Espanyol aquest dimecres, se n’enduu allà on crema la vida en forma de fum. Quan haurà passat el foc, les cendres seran testimoni trist, silenci fosc; embolcallant amb una capa grisa l’indret on abans era tot color. El color verd dels pins que campen amb tota llibertat pels bancals i les espones fa anys conreades pels padrins dels pagesos que avui sobreviuen a polítiques agràries que no afavoreixen gens ni mica l’agricultura de secà. Els pocs pagesos que queden en les comarques on la cultura agrícola era la seva manera de guanyar-se la vida, veuen com el fruit del seu treball es paga a uns preus tan baixos que els porten a deixar de conrear la terra i dedicar-se a una altra activitat. I quan pleguen, un altre pegat de país es converteix en candidat a cremar quan un calorós dia d’estiu, les condicions atmosfèriques siguin favorables que qualsevol espurna sigui el començament d’un incendi forestal amb ganes de menjar-se tot el que troba pel davant.

Si la política agrària tingués en compte el valor de la cultura agrícola, de l’agricultura, i afavorís les conreus propis de secà allà on no poden disposar d’aigua per a conreus de regadiu, la realitat del gran incendi de la Torre de l’Espanyol potser seria una altra. Sí que s’haurien cremat alguns centenars d’hectàrees, perquè l’ambient sec, la calor i el vent quan s’ajunten fan fer camí lleuger al foc, però els bancals conreats haurien estat la millor barrera, el millor aturador de les flames. Ho podem veure en les imatges preses des dels helicòpters, tant les que ens mostren els trossos conreats com les que, un cop calcinats pel foc, deixen endevinar les feixes on abans hi havia hagut vinya, olivera, ametllers, avellaners, garrofers, les quals, amb dècades d’abandonament, es colguen de malesa i es poblen de pins, esperant que les llengües de foc hi abrasin el maleït dia que un incendi els arreplegui pel mig.

L’abandonament de la cultura agrícola no és pas culpa dels pagesos, que en els darrers quaranta anys han hagut d’afrontar normatives i indicacions pensades a nivell general, sense tenir present les particularitats de les àrees agrícoles i enfocades a la productivitat econòmica, deixant de banda els beneficis del mosaic de conreus arbrats propis de les terres de secà. La política agrària, els dictats de la política agrària, van tocar de mort el sector de la vaca de llet a muntanya, on justament hi ha les millors pastures, ajudant a tancar portes de cases i a empitjorar el despoblament de les comarques pirinenques. A les comarques de secà, ametllers i avellaners, i en menor grau oliveres, queden voltants d’erms perquè al mercat les ametlles o les avellanes portades de Turquia resulten més barates de tenir. I això, si l’administració no té prou vista, sensibilitat i decisió, porta a la decadència del sector i a la llarga a la pèrdua de bous i esquelles quan el foc s’hi gira de valent.

Ja fa anys que els ecòlegs i els entesos en país adverteixen del perill que comporta deixar la ter­ra de secà sense conrear i també sense pasturar. Els pocs ramats de cabres que queden són els millors preventius de cara al foc. Les cabres són sofertes per la calor i per brostejar les mates més aspres i seques i uns quants ramats ben portats ajudarien a baixar la càrrega de matèria combustible, farien una neteja de brolla i peus d’arbre molt bona i efectiva. A part de donar bons cabrits i també bon formatge. Les ovelles, al contrari, ho tenen més magre en país de secà. Per això s’aplegaven els ramats i just ara per sant Joan emprenien en grans ramades el camí de les pastures de muntanya, per tornar a baixar per Sant Miquel, a final de setembre. Era, la transhumància del bestiar de llana, ara gairebé residual, un puntal més de la cultura agrícola portada i apresa de segles. Les ovelles, avui en dia, en país de secà, s’apleguen en corrals i passen les calorades de l’estiu com poden, somiant algun dia poder tastar herba fresca i gustosa.

Els avisos que ecòlegs com el Ramon Folch o el Jaume Terrades feien a la dècada dels vuitanta, de mantenir conreus de secà i l’activitat d’aprofitament forestal –i que eren escoltats per l’administració catalana en una mínima part–, any que passa es veu ben clar que els seus no eren pas cants de sirena i que sabien de què parlaven. Com ho saben els pagesos, amb aquella dita que el foc s’apaga a l’hivern, quan ramats i estufes haurien de menjar la brolla i haurien de cremar la llenya que ara crema en centenars i milers d’hectàrees mancades de la cultura agrícola, òrfenes justament de les tasques i les vivències que durant segles i algun mil·lenni ja fa, han modelat el paisatge, el país. Andorra, encara hi és a temps de recuperar i no acabar-la de perdre del tot, la cultura agrícola.