Pensar és una andròmina?

En ocasió del Congrés de Filosofia que acollí Canillo des de dijous de la setmana passada fins diumenge, organitzat per la Societat Andorrana de Ciències, vaig llegir amb un cert interès l’entrevista que aquest Diari feu al filòsof Francesc Ferrando, que, entre altres coses sucoses, digué el que almenys jo penso dels estudis actuals. Deia això: “En els plans d’estudi actuals, l’estupidesa és quasi condició necessària.” Vingué amb motiu de presentar el seu darrer llibre intitulat Águila y Serpiente, obra de teatre sobre Nietzsche. Ferrando va ser durant 6 anys professor a l’Institut Espanyol d’Andorra.

També digué que la filosofia “no té més profit que ajudar cadascú a ser qui és”.

Alhora m’ha fet pensar en la magnífica selecció de llibres dels anomenats clàssics que el periòdic La Vanguardia pel mòdic preu de 9,95 € –excepte el primer amb un cost de 2,95 €–, treu cada setmana: Homer, amb L’Odissea, Plató amb El Convit, Ovidi, amb Les Metamorfosis. Aristòtil, amb la Poètica, i afegeix el teatre clàssic amb Sòfocles i els seus Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos, Ciceró amb L’amistat, Sèneca i De la providència, La tranquil·litat d’esperit, i De la clemència, i Eurípides, amb Medea, Hipòlit, i L’Eneida de Virgili, i els poemes de Catul.

En definitiva, per ajudar-nos a pensar, a ser menys estúpids, menys addictes a les bretolades televisives, la filosofia sembla que torna a fer falta a l’actual humanitat, almenys l’occidental.

Ferrando també afegeix que “L’home acaba sent esclau de l’ordinador i no interessa el que pensi”. I és clar, gairebé, no hi ha cap polític que desitgi que el ciutadà pensi, reflexioni, que es posin nerviosos els entrevistats, i millor que els que peroren des de púlpits, càtedres, presidències de Consells d’Administració, des de qualsevol instància de poder, millor que callin, que no ingereixin, ni demanin el perquè de les coses. És a dir, no pensar gens, màxim alguna bretolada.

Cal sempre ser educat, això sí, però aquesta qualitat també s’adquireix pensant. La famosa trilogia del meu temps: veure, jutjar (pensar) i actuar, sembla que se n’ha anat en orris. Avui, com menys es vegi, millor. Que s’entretinguin amb les maquinetes i els mòbils, pensar “fa tonto”, s’ha dit en alguna ocasió, i això sí, actuar, bellugar-se molt, sovint sense saber perquè i per a qui.

D’aquí la importància de la filosofia que sembla reviscolar en els plans d’estudi en determinats països, així com el llatí, el grec, i en general les humanitats. Per què, realment, fa feredat la ignorància –el més greu volguda i impulsada pels responsables públics– i l’estultícia gairebé generalitzada de molts llicenciats universitaris sobre la història d’Europa, per exemple. I ja no parlem de les obres clàssiques des de les quals i sense aquestes no seríem ningú. Avui els futbolistes són els herois, les starlets televisives, i els “camàlics” que fa famosos la televisió, les xarxes socials ( de socials res, per cert), i aquesta tan ponderada globalització, que proclama que si ja érem tontos, ara dos tasses.

I el nostre país, per cert, no se’n lliura d’això, de gairebé no pensar. I jo el primer.

Per cert, m’han fet arribar que l’exsíndic Vicenç Mateu dictà una brillant exposició sobre els microestats i el Coprincipat.

No, no, pensar no és una andròmina. Hauria de ser la primera tasca de l’escola. Ensenyar als alumnes a pensar. Els clàssics ajuden molt!