Jo tampoc hi aniria

De vegades, amb en Trump no saps si riure o plorar; si prendre’t la seva negligència en broma o posar-te a tremolar. Més aviat em fa por i confio que dar­rere del personatge hi hagi gent capacitada per decidir el destí dels EUA i, en conseqüència, de la resta del món. Tres accions a comentar en un sol dia. En el moment de començar a escriure la tribuna faig un repàs a l’actualitat i em trobo amb la fotografia del G-20 entre Pedro Sánchez i Donald Trump, aquest últim indicant-li que s’assegui al seu lloc. Prepotència i mala educació. Impresentable i, com a únic consol, pensar que almenys Trump sap que Sánchez és el president d’Espanya.

Però és que el mateix dia, el president americà es fica en la presentació dels candidats demòcrates a la pròxima cursa presidencial. Ho fa amb una de les piulades que semblen fetes amb un altre òrgan del cos. “Els demòcrates aixequen les seves mans per donar cobertura sanitària a milions d’immigrants il·legals. Què hi ha de fer-se càr­rec del americans en primer lloc? Aquest és el final de la cursa.” Sols cal navegar una mica pel mateix Twitter per veure respostes d’americans legals que estan a punt de quedar-se sense cobertura mèdica després de les reformes aprovades per l’administració Trump. Absolutament colpidor és el vídeo d’una dona que rep tractament contra el càncer i que en una situació molt difícil tracta de fer arribar la seva demanda al president.

Per acabar aquest recorregut, ens trobem amb la jugadora americana de futbol Megan Rapinoe, que va declarar que en cas de guanyar el Mundial de futbol no aniria a la “fucking Casa Blanca”. Dies després corroborava aquesta primera versió, ometen la paraula malsonant, i dient ben alt i clar que ella i els valor que representa no coincideixen amb els valors dels actuals residents a la Casa Blanca. Tota una bufetada a Donald Trump, encara que coneixent-lo així de lluny, segur que tant li fa l’opinió de la capitana de l’equip dels Estats Units. Però, almenys, en temps difícils, manifestacions públiques d’aquest tipus fan concebre una mica d’esperança, tot desitjant que d’ací a un any el poble dels Estats Units decideixi amb el seu vot un futur millor per a la gent del seu país i, de retruc, per a tots nosaltres.