A quina edat s'ha de deixar de conduir?

Avui, excepcionalment, mirava el programa magazín Tot es mou, de TV3, i l’excel·lent periodista i conductora Elena Garcia Melero ha plantejat el tema de quan o a quina edat hom ha de deixar de conduir el cotxe. Hi ha participat una senyora de 89 anys que encara condueix i que tenia molt clar que vol seguir fent-ho. Ha dit que té les seves filles preocupades. L’única limitació que s’ha imposat era conduir de nit. El tema m’ha suggerit parlar-ne per al Diari d’Andorra i aquí teniu el que en penso.

Jo, ara mateix, ja tinc 82 anys i encara condueixo, i tinc molt clar i decidit que quan se m’acabi el carnet de conduir (cosa que succeirà a final d’any) deixaré de portar cotxe. Soc conscient que tinc unes limitacions físiques a la vista que m’han fet decidir. Des de fa cert temps, per exemple, procuro no conduir de nit.

Crec que més que l’edat la decisió final de deixar de conduir l’ha de prendre un mateix. Pot ser que hom tingui 50, 60 o 70 anys i no ser apte i un perill per circular per la carretera. O ser més gran d’aquesta edat i veure’s capaç de decidir quan s’ha de deixar de portar cotxe. Per tu mateix, però també pels altres. Hom ha de tenir clar –crec– abans de ser un perill quan ha deixar el cotxe aparcat per sempre més. Sé que si vaig a examinar-me em donaran, com a mínim, un any més. Però ja he decidit no tornar-hi. La darrera vegada ja vaig veure que les meves facultats i reflexos ja no són els que eren. Els llocs on fan els exàmens solen ser tolerants. Alguns massa. Diuen que pagant Sant Pere canta. I és veritat.

Em sabrà greu perdre la independència que et dona anar on i quan vols. La qüestió, penso, no és exclusivament per l’edat, sinó quan es creu que per les limitacions que hom va adquirint per raons de salut, per manca de reflexos, hem de tenir clar no ser un destorb i un perill.

Faré servir el transport públic per anar allà on vulgui o cregui convenient. Les meves filles i algun net ja se m’han ofert per portar-me allà on els digui. Però això passarà alguna vegada puntualment, ja que jo soc el primer de no voler obligar ningú a fer de xofer.

No tothom és apte per conduir. Tenia un cosí, en Joan, amb qui ens aveníem molt, que mai va ser capaç de dominar aquesta màquina meravellosa que ens ha donat llibertat de moviments i ens ha permès gaudir de la natura i conèixer pobles, indrets que d’altra manera no hauríem descobert. El meu cosí era molt sensible i era incapaç de controlar-se. Hauria estat un perill per a ell i per als altres. Conduïa la seva dona, la Rosa, que el portava on fes falta. Amb ells hem passat vacances inoblidables a la vall de Núria fent excursions.

Des de l’any 1979 que condueixo i crec que no ho faig del tot malament. I a més m’agrada conduir. Soc dels que no volen conduir en excés ni fer-ho massa hores seguides. Quan he hagut de fer viatges llargs m’agrada fer parades i descansar. El cotxe m’ha portat per mig Europa i, no cal dir-ho, a molts llocs del meu país, Catalunya, a Andorra, i a la resta de la península, incloent-hi Portugal.

Tinc un amic que és més gran que jo que ha aconseguit tenir carnet durant cinc anys més. Quan li caduqui en tindrà més de 90. El felicito sincerament pels bons reflexos que encara té. Però el seu exemple a mi no em serveix. Cadascú és diferent.

Jo quan vaig tenir carnet i cotxe ja en tenia quasi 30 i he fet, com he dit, milers de quilòmetres amb el cotxe, principalment pels Pirineus catalans.

Enyoraré deixar de conduir? Probablement, sí. Segur que sí. M’agrada fer-ho, com també he dit. Però el sentit comú em diu que tot té un límit. I el meu m’ha arribat. Mirem la part positiva: deixar de pagar impostos, d’omplir el dipòsit, el taller de reparacions, el pàrquing, etcètera.

Quan se m’esgoti el carnet a final d’aquest any diré adeu al cotxe. I m’hauré d’adaptar a anar en transport públic: en autobús, en tren, o que em porti alguna filla o net, alguna vegada. No vull ser una càrrega ni una obligació.

Perdoneu que avui us hagi parlat d’una decisió personal que he pres. Ho faig perquè tots siguem conscients que hi ha moments a la vida que cal prendre decisions per un mateix i pels altres. No s’acaba el món. Només cal readaptar-se a les noves circumstàncies.