L'ombra d'Andorra és allargada...

L’altre dia, a l’ocasió de la creació de l’Acadèmia del Coneixement, vaig tenir l’oportunitat de dir públicament que al contrari del que es comenta de manera habitual, no som nosaltres els que marquem, llindem i donem contingut als llocs, a les geografies, als països, que aquets no serien res sense nosaltres. Jo penso un xic a l’inrevés: són els llocs, en aquest cas Andorra, la que m’ha fet a mi, m’ha ensenyat a ser persona, i a estimar el seu misteri i la seva màgia (no cal oblidar també altres espais en el meu cas, com altres persones en tenen d’altres).

I quan dic Andorra no només em refereixo a la seva geografia, parlo també de les seves institucions i de la quantitat de consellers, síndics i autoritats que vaig tenir l’honor de conèixer i de treballar i de col·laborar estretament amb ells durant una llarga colla d’anys. Com que no voldria oblidar-me de cap, i tampoc convertir aquestes ratlles en un mena de llistat de telèfons, em refereixo a tots aquells que comandaven Andorra des de 1972 a 1984. Molts sense “estudis”, però amb una andorranitat de pedra picada, sorgits de la vella historia andorrana i que en la dècada dels 60-70, iniciaren la transformació d’Andorra, sense gaires disbarats, molt prudents i agosarats alhora. Transformació política, cultural, econòmica... I amb una andorranitat autèntica i profunda amb no gaires paraules, però sí amb molts continguts. Una andorranitat arrelada als solcs de la terra, i per això universal, multicultural, totalment solidària, oberta a tothom. Una andorranitat de tipus inductiu, de baix a dalt. No deductiva, de dalt a baix. I és així com es construeixen els països i les persones. I jo he tingut la sort de topar amb aquesta Andorra, amb moltes persones particulars també que m’han fet el que sóc i el que he intentat fer modestament per Andorra. Cal ser agraït amb totes elles. I molt jo, personalment.

Ara, anem de totes totes a un nou humanisme més tècnic que humà. I cal entrar-hi, ens agradi o no, però el futur és l’home, la persona humana, i tot cal dirigir-ho a protegir la seva iniciativa i la seva creativitat. L’home que neix a l’esfera local, cal llançar-lo a l’esfera universal. I, per tant, és la persona humana que hem de salvar de totes totes. Sobretot en els llocs petits com Andorra. Escampar per tot el país el coneixement en tots els seus nivells i aspectes i disciplines. Agrair als vells i acceptar el relleu que hem de donar als joves perquè al seu torn el traspassin, i així de generació en generació. I que la intel·ligència virtual quedi clar que no té res a veure amb la persona humana.

Andorranitzar de nou les noves generacions perquè coneguin realment els 700 anys i escaig anteriors a la Constitució. I recordar totes les persones innumerables que al llarg d’aquests segles han fet possible l’avui. Els joves d’ara no poden viure a Andorra com si haguessin aterrat d’un planeta i es trobessin en un de nou, sine patre, sine matre, sine genealogia, és a dir sense referents. I agrair el que hem estat, per ser on som ara, i com seran demà passat.

Coneixement i agraïment, fet alhora de seny i gosadia. Cercar aquests quatre paràmetres és una perfecta síntesi entre geografia, país i persones. Per això, l’ombra d’Andorra és i serà allargada.