Un conte xinès?

L’ambaixador de la Xina, Liu Fan, en unes declaracions recollides per pots els mitjans del país, afirmava que hi haurà empresaris del seu gran país disposats a invertir en l’aeroport interior proposat des de la Cambra de comerç i avalat per suposats informes tècnics de viabilitat.

En una ocasió anterior ja vam mostrar l’escepticisme sobre aquesta viabilitat, per motius econòmics –la xifra astronòmica estimada com a pressupost, d’entre 550 i 700 milions abans dels endèmics sobrecosts- i els previsibles perjudicis per a l’explotació de les pistes d’esquí encampadanes.

Ferran Goya, que com a enginyer mereix el crèdit del professional, afegia a aquests altres problemes pràcticament insalvables, de caràcter tècnic al terreny de Grau Roig i greus incidències ecològiques, com ara la modificació del relleu, l’eliminació d’arbrat, o la forta contaminació acústica.

No cal dubtar que hi ha empresaris xinesos amb la capacitat suficient com per finançar el projecte i d’altres encara amb quanties més astronòmiques. L’economia de la segona gran potència mundial en aquest àmbit –cada cop més a prop del lideratge- requereix de participació en projectes internacionals, de fora de les seves fronteres, per mantenir el gran creixement del seu producte interior al llarg de les darreres dècades.

I això vol dir, sovint, prendre riscos; participar en projectes que estan lluny d’una rendibilitat garantida, que seria el cas, si finalment es decidís fer fronteres endins un aeròdrom comercial alternatiu al de l’Alt Urgell, en principi molt menys problemàtic, si un dia el govern espanyol fes el pas de dotar-lo del famós sistema GPS.

Un mitjà de la competència afegia, pocs dies més tard de la manifestació del senyor Lyu Fan, que en els darrers anys empresaris de la Xina han invertit aquí uns tres milions i mig (3.582.704) repartits en setanta-dos projectes, segons dades oficials del Govern. No cal fer la divisió per concloure que han estat aportacions petites, a anys llum del mig miler com a mínim.

L’estadística correspon, sens dubte, a operacions en activitats absolutament legals. D’il·legalitats, d’altra banda, es cometen arreu i per ciutadans de qualsevol dels dos centenars d’estats del món. No cal, doncs, fixar la memòria en casos recents arribats o pendents dels òrgans judicials amb suposats protagonistes de la República Popular.

El que demostra l’estadística del darrer septenat és que no és tan fàcil trobar capitalistes d’aquesta magnitud. D’altra banda, diverses veus han alertat més d’una vegada del perill per a la nostra societat que suposaria admetre la implantació d’una empresa forana de magnitud colossal, perquè podria condicionar qualsevol decisió política, fins i tot judicial, amb la seva capacitat de pressió a partir dels interessos generals creats.

Una de les virtuts, habilitats, i fins a un cert punt obligacions dels representants diplomàtics és “quedar bé” amb els estats amfitrions. I els suggeriments de col·laboració per aconseguir que els seus hostes vegin complerts vells somnis és una de les maneres subtils -com la bona diplomàcia- d’aconseguir-ho.

Se suposa que més d’un ciutadà haurà vist en la declaració de l’ambaixador “un conte xinès”, sobretot en la mesura que l’aeroport mateix sembla un mite, una faula, un castell enlaire. Més encara que allò del “núvol”, que ha suposat llançar quatre milions i mig a les escombraries –tres del projecte arquitectònic, un i mig de pèrdues de l’empresa de telecomunicacions, segons reconeixements oficials- i encara s’hi pot afegir, que segurament s’hi afegirà, per aconseguir una solució alternativa digna.