L'excepcional capacitat per enfonsar-se

“El que passa amb el canvi és que ningú està disposat a fer-ho.” (England, England – Julian Barnes)

Fa uns dies vaig rellegir l’informe que, a petició del Govern d’Albert Pintat, va fer el consultor de l’OACI Mr. Taillefer, la tardor del 2007. Va ser després d’assistir a l’acte de presentació de la Cambra de Comerç sobre el Pla de desenclavament d’Andorra - Estudi d’infraestructures alternatives - Un abans i un després.

Estalvio al lector detalls de l’informe de l’OACI, la seva recomanació 12 és prou contundent: “A la llum del que precedeix, recomanem que el Govern d’Andorra persegueixi altres vies que la de desenvolupar un aeroport equipat amb una pista amb el codi de referència 4.”

La meva conclusió, a la vista de la proposta de desenclavament de la Cambra i de la lectura de l’informe de l’OACI, va ser que a Andorra sempre estem fent tombs al voltant de quimeres irrealitzables, que permeten relativitzar els fracassos del dia a dia, sense fer mai una diagnosi d’on i per què som on som. I molt menys plantejar uns objectius assolibles, coherents i consistents.

Aquesta provisional conclusió va donar pas a una diabòlica pregunta: i si els mals d’Andorra vinguessin de la inèpcia de la classe empresarial? No de tota, evidentment, sinó de la que, a través d’organitzacions més o menys representatives, exerceix la triple de funció de poder fàctic, de lobby i una tercera, més inhabitual, que seria la de liderar el canvi de les empreses del país. Em refereixo a la troica Cambra, CEA i EFA.

Vaig aparcar la diabòlica idea, tinc clar que els empresaris a Andorra són una mena d’intocables vaques sagrades. Si alguna cosa va malament serà culpa del Govern, dels partits, de la justícia, dels treballadors (poc preparats), dels funcionaris, fins i tot, dels ignorants columnistes; però mai dels empresaris organitzats per dir als governs el que s’ha de fer i per queixar-se (o complotar) si no els obeeix. Uns senyors-empresaris que mai no han pensat que el vigèsim vers del Cantar de Mio Cid, podia referir-se també a ells: “¡Dios, qué buen vassallo! ¡si oviesse buen señor!”

El cas és que vaig tornar a la primera conclusió: estem davant un abans i el després de l’invent de la Cambra per treure el país de l’estancament, o estem fent tombs al voltant del mateix tema? Realment, enmig de la crisi global, ens estem movent en cercle? Ens podem permetre, el 2019, reprendre les vies que vàrem abandonar el 2007? O estem encara fent quelcom de pitjor?

Enrique Vila-Matas, un dels rars escriptors que dominen magistralment el temps i l’espai, plantejava a El viaje vertical la idea que no tots els viatges han de ser –com el d’Ulisses– de retorn al lloc d’origen; també hi ha viatges sense retorn, odissees rectilínies... i sense Ítaca a l’horitzó; viatges verticals, com els dels Airbus A320 que, abruptament, haurien d’aterrar i enlairar-se des d’Envalira per no topar contra els cims d’una i altra banda: Montmalús, Bony d’Envalira, Pala Alta de Ransol, Cabaneta, Serrera.

Viatges verticals, en l’àmbit vital i geogràfic, com el que emprèn Federico Mayol, el prota­gonista de la novel·la de Vila-Matas, uns viatges a l’abisme. Alguns dels títols dels capítols del llibre són una mena de radiografia que ens posa davant del que passa cada dia al nostre país: al primer capítol el titula caure; segueix el 2: el pensador del cafè fred; el sisè, el futur dels records; el 10, mai la desfeta és només desfeta; l’11 el titula el port metafísic (podríem dir l’aeroport metafísic?); segueix l’At­làntida (12); la mà sense línia (13) i reserva per al darrer el balanç de la peripècia del senyor Mayol: l’excepcional capacitat per enfonsar-se.

Els nostres empresaris (en això no són els únics del món), semblen no haver entès l’abast multidimensional de la crisi: econòmica, ecològica, social. Ells continuen a pinyó fix el seu viatge vertical, sense plantejar-se que cal repensar radicalment l’empresa; que cal treballar en sintonia amb els nous paradigmes mundials d’una economia social, solidària i democràtica; que els objectius de desenvolupament sostenible haurien de ser una prioritat a mitjà termini també a Andorra; però entotsolats, són impermeables a totes les tendències i treballs de fons per sortir de la crisi. La responsabilitat social corporativa és per al 99% una cosa tan abstracta com la Crítica de la raó pura, de Kant.

Reflexionar sobre el nostre model econòmic, en la sostenibilitat social, com superar la bretxa salarial, esbrinar quins són els límits naturals (ecològics) i culturals del creixement, mai no ha estat a la seva agenda. Naturalment, com no hi és a l’agenda de les quaranta famílies (o són només 20?), tampoc no és a l’agenda de Govern, del Consell, dels comuns, dels partits...

L’alternativa econòmica del país no està en dicotomies sobre infraestructures; ens cal un debat sobre l’empresa, hem de ser capaços de posar en l’escena pública temes que ja estan a l’agenda arreu del món sobre la reforma de les societats mercantils, les varietats de tipus d’organització que s’hi poden implementar, l’autogestió, el nou cooperativisme, a imatge de les societats cooperatives d’interès col·lectiu (SCIC) franceses; debats que a altres contrades són de llarga tradició, però que la troica no sembla disposada a posar-los sobre la taula aquí.

Ells, com Mayol, a lo seu: aprofitant la seva excepcional capacitat per enfonsar-ho tot, volen iniciar el darrer descens vertiginós, la immersió vertical definitiva que convertirà el país en l’Atlàntida postmoderna. Un poema!