Aeroport aterridor

La línia recta d’un suposat aeroport a les alçades d’Envalira o de Grau Roig seria el tort més garrafal dels que aquest país hagi hagut de patir. La trinxadissa que suposaria la construcció de la pista de l’aeroport en aquelles belles encontrades d’alta muntanya deixaria sense horitzó de nocturna pau i d’alpina nitidesa pirinenca el conjunt d’Andorra. El greuge seria històric, dels que queden gravats en forma de vergonya al cartipàs dels esdeveniments d’un país. Què hi vindrien a fer els viatgers arribats en avió a Andorra, si amb prou feines trobarien cap espai lliure d’asfalt i de ciment, que és allò que se suposa ha de tenir un país de muntanya? Però sembla justament aquesta realitat, la configuració orogràfica de les valls d’Andorra, que són muntanya de la serralada pirinenca pels quatre costats, la que no acaben de veure o de tenir present els impulsors d’iniciatives com l’aeroport a dins de les fronteres andorranes. I sense tenir en compte aquesta realitat, no es pot emprendre, ni tan sols en forma de somni, la construcció d’un aeroport en terra andorrana. Fer-ho tirant pel dret pot suposar no només un daltabaix econòmic, sinó un enfonsament de la confiança de la població amb qui porta les regnes del país; a una desvinculació emocional i fins i tot a un allunyament o una deserció ciutadana, afeblint de retruc la vitalitat de la societat en tots els aspectes que estructuren i conformen la convivència.

A la premsa ja hem pogut llegir comentaris i opinions relacionades amb la remor del projecte d’aeroport a Envalira o a Grau Roig. Són les legítimes, sentides i més que lògiques aportacions de qui veu com una altra quimera, una altra vana il·lusió, un altre castell de focs d’artifici s’enlaira en els cels andorrans amb el pretext de “posar Andorra al mapa del món”. Aquesta frase és l’esquer emprat per economistes amb una ratlla d’horitzó molt curta, teòrics dels números però mancats de tota lògica pràctica. Perquè un aeroport a Andorra no té cap sentit ni utilitat i, si fos el cas que hi hagués espai per a construir-lo, l’anàlisi i el ponderar la seva construcció requeriria tot i així avaluacions de les conseqüències que comportaria la seva existència, d’estudis detallats que de ben segur desaconsellarien emprendre el projecte.

Andorra serà al mapa del món quan enlairi fumeres de bons aires, impregnades de natura estiuenca i de neu a l’hivern. Ja tenim prou soroll a les grans aglomeracions urbanes, com per voler copiar maneres de procedir que són més molestes que agradables, més insanes que saludables. L’aeroport allà dalt a Grau Roig seria aterridor, faria por, por de l’anomenada existencial, de la que et fa pensar fins a quin punt la humanitat va coixa de sentit comú i d’enteniment. La patacada seria monumental, perquè s’hi perdrien bous i esquelles.

En plena negociació amb la Unió Europea de cara a estrè-nyer lligams, sortir amb l’aeroport dins de territori andorrà, per allò tan ridícul de “ser al mapa del món”, pot distorsionar el concepte que es té o es pot tenir d’Andorra com a Estat. I més, quan es parla d’aprofitar el potencial econòmic d’Andorra com a nucli dinamitzador de les àrees pirinenques veïnes. Arribats aquí, alça la mà l’aeroport de la Seu d’Urgell-Andorra, batejat així per comú acord, i als despatxos de l’Europa comunitària se sent un xiu-xiu com volent dir: què busquen a Andorra amb voler tenir un aeroport si hi ha aquest a 20 quilòmetres, el de Tolosa, el de Perpinyà i el de Barcelona?

Haurem de posar molt ciris i pregar perquè les conjuncions astrals i les humanes a peu pla encarrilin el futur d’Andorra per uns paràmetres possibles i equilibrats, des del punt de vista econòmic i social. Només així aquest país respirarà tranquil, mantindrà el seu potencial turístic i conservarà la riquesa natural que li ha estat donada i que, pervinguda de segles gràcies a la cultura agrícola i ramadera, ha permès que el darrer mig segle s’hagi establert un equilibri entre l’espai i el seu ús, un ús que certament en algun moment ha estat i és un abús, però que, malgrat tot, possibilita viure amb un cert grau de bona entesa amb la natura. Però el pas cap a l’abisme aterridor, cap al no deixar res per verd, és un perill latent que només la intel·ligència dels qui menen l’administració de l’Estat pot evitar.

Deia el Peret l’altre dia que si s’arribés a construir l’aeroport, segurament agafaria els portants i marxaria d’Andorra. Ciris i pregàries i seny i sentit comú.