Beauvoir

Fa ara 70 anys es publicà El segon sexe. L’autora, Simone de Beauvoir. L’amiga, l’amant, la companya de Sartre va escandalitzar tots els intel·lectuals francesos. Ja no parlem del catòlic François Mauriac –d’altra banda, per a mi un gran escriptor–, fins i tot el meu admirat Albert Camus manifestà que l’autora havia “ridiculitzat el mascle francès”. Els marxistes cridaren “que havia prioritzat la lluita de les dones a la lluita de les classes”. Ella mateixa, uns anys més tard, manifestà el següent: “Em van dir insatisfeta, frígida, priàpica, nimfòmana, lesbiana, avortista, i fins i tot mare clandestina.”

El Vaticà, sota pena d’excomunió, va prohibir el llibre, i en una setmana, expliquen les cròniques, se’n vengueren 22.000 exemplars a França. Estic parlant de l’any 1949.

A les Espanyes, s’edità en català el 1968, i en castellà, es llegia en edicions que arribaven d’Amèrica Llatina.

I tot això succeïa perquè la Simone va intentar respondre a una pregunta que li plantejà el mateix Sartre: “Què significa ser dona?”. “Res”, respongué de cop i volta.

Però més tard, és clar, es posà a treballar i després d’anys d’investigació i esforç, desafiant l’ordre, fins i tot de la intel·lectualitat francesa, sintetitzà, dient: “Que les dones no som com som per naturalesa, sinó per educació, pels mandats socials i culturals amb els quals ens socialitzem.”

Ben entès, com tot a la vida, el món evoluciona, i algunes de les reflexions d’El segon sexe estan superades, però moltes altres no. El masclisme, la violència de gènere, els assassinats de dones, les agressions sexuals, la desigualtat, etc. continuen arreu, fins i tot al “democràtic” Occident. Cal dir que el feminisme, juntament amb l’ecologia i la precarietat de tot tipus, són els grans reptes d’aquest segle XXI.

“No es neix dona, s’arriba a ser-ho”, repetia contínuament. La seva filosofia constitueix el fonament del feminisme contemporani. Les feministes posteriors dels anys 60 i 70 van descobrir en els seus textos i en la seva vida una tutoria de llibertat.

Maria Aurèlia Capmany, que tanta relació va tenir a Andorra, va difondre molt la tesi de Beauvoir. “Veníem del franquisme, d’una feminitat domèstica i submisa, i de cop ella oferia un model”, diu la sociòloga i filòsofa Marina Subirats referint-se a Espanya.

És difícil, avui, calibrar el seu impacte amb la gent jove. En realitat se la coneix poc i se la llegeix encara menys, cosa que succeeix amb molts textos de l’existencialisme sartrià i el de la seva companya. En tot cas, cal dir que la voluntat de Beauvoir per consolidar la seva obra, avui, la seva veu, la seva autoria com a dona és una lluita que tenen moltes dones en tots els àmbits.

És una figura plena d’ombres i de llums, però que cal recordar per la seva veu de dona lliure i responsable del seu destí ben contradictori. Com, d’altra banda, és el de tots nosaltres.

Als anys 70 del segle passat em va impactar la lectura d’El segon sexe i avui, el 2019, en què el feminisme, a Déu gràcies, és i ha de ser una reivindicació constant, he pensat que calia recordar-la, juntament amb un dels seus companys, Jean-Paul Sartre.

Glòria i misèria d’una icona pop a l’estil de Frida Kahlo i el Che, com diuen alguns, que ens deixà la proesa de ser una dona lliure i responsable del seu destí!

Avui el feminisme té moltes altres lluites, però recordant Beauvoir, homenatgem la lluita pel respecte de la dona com a persona lliure, mai com a objecte, com encara succeeix en països ben a prop nostre, víctimes d’una societat masclista, des de fa segles.