Un racó per aturar-s'hi

No tan desconeguda ja, que de vegades hi ha fins i tot turistes fent fotografies, la placeta interior entre els edificis on hi havia l’ambaixada de Portugal i ara el consolat, i el de Polònia, mereix una aturada per contemplar el conjunt d’escultures, de noms il·lustres en el món de les arts plàstiques, que s’hi acumulen.

A tocar de l’entrada trobem un gran bust de metall, buit i cobert de lletres; és l’Overflox IX de Jaume Plensa, artista de moda que ve de rebre dies enrere el premi Pau Casals de la Generalitat “per la promoció de la cultura catalana”. Sí, el mateix creador dels “set poetes” de la plaça Lídia Armengol, ben propera, aquells Estilites d’Andorra del llibre del més que notable poeta, a part d’ambaixador, Manuel Montobbio.

Una mica més enllà, cap a la dreta, apareix el Green Self-Portrait, de la mateixa inconfusible mà, també per les lletres que embolcallen el cos sencer, aquest massís, d’home. Si fem cas a internet, els símbols gràfics no són triats a la babalà, sinó extrets d’articles de la Declaració universal dels Drets humans.

Totalment a l’esquerra, també a tocar de l’entrada, sobta una forma d’ou que és una font sobre una aigüera estilitzada. Voltar-la permet anar llegint, paraula a paraula i per tres dels quatre costats: The personal miraculous fountain. Aquí no trobem el nom de l’artista, però tornant als articles virtuals ens informem que és, també, de Plensa. I encara més, que la va crear ni més ni menys que al taller britànic de Henry Moore, l’any 1994.

Endinsant-nos a poc a poc, per no perdre’n cap, colpegen la mirada dos caps grans sobre una plataforma elevada. Tallats pel front d’on sobresurten filferros apuntant al cel per cabells. Són obra de Manolo Valdés, el valencià cofundador de l’equip Crònica, el de les emblemàtiques “menines”.

Continuem i al bell mig de l’espai sembla que corri el Mòbil 2001 del mallorquí Miquel Barceló, un cotxe que, segons es miri, pot recordar la figura antropomòrfica d’una calavera. I sí, és el Barceló de Felanitx, també pintor amb obres gegantines a la catedral de la seva illa i a l’edifici de les Nacions Unides, entre d’altres emplaçaments privilegiats.

Amb calma es poden anar mirant i assaborint més formes esculturals, dit en el sentit més literal: formes amb ferro que l’oxidació va dotant progressivament de cromatisme vermellós; són la Naveta circumscrita, de Miquel Àngel Planas i To breathe famous... d’Agustí Roque, que pot evocar els acotats del buit de l’escola basca.

Ja al fons, cap a la dreta hi ha erigides les múltiples peces d’El joc del temps de Gaset Flinch. Però compte de no passar per alt el Meteorito de Samuel Salcedo, semiesfèric i també antropomòrfic que hi ha al darrere.

Finalment, al fons del tot i des de l’aire, per sota de l’arc i per sobre de la tanca que ens separa del pati interior de Prada Casadet, sembla que ens vigili el Robot en suspensió de Paul van Hoeydonck, l’únic artista –diuen– amb una obra a la Lluna; L’astronauta caigut que hi va deixar l’equip de l’Apol·lo 15.

En sortir de la placeta també coneguda com “espai Cierco” podem entrar a Prada Casadet, on trobaríem dues escultures més, i ens temptarien per allargar la visita la Biblioteca del Govern amb la nodrida hemeroteca actualitzada dia a dia, o l’Arxiu nacional, amb tota la riquesa de documents consultables.

És clar que també podem anar més a l’esquerra, fins a la plaça, a sota dels set poetes i pujar amb l’ascensor per veure’ls des de dalt, en la perspectiva contrària.

Per a una sola vegada, però, potser ja és prou. L’oferta d’art als espais públics, no només a Andorra la Vella i a Escaldes, és pràcticament inesgotable. Desproporcionadament elevada per a l’extensió i la demografia del país. I creixent. Per ampliar la contemplació només cal preparar, o improvisar, recorreguts per gaudir-ne; prèvia o posterior informació.