No. No són màquines

La Lliga Endesa de bàsquet va presentar a principis de setmana el calendari de dates de cara a la propera temporada, en què el fet que més destaca és que els partits de la final del play-off pel títol podrien disputar-se en dies consecutius, a més que la lliga s’iniciarà amb dos partits en cinc dies per als jugadors i els clubs. Es tracta d’una temporada especial, que arrenca a mitjans d’agost amb el Mundial de la Xina, i que finalitza a l’agost del 2020 amb els Jocs Olímpics de Tòquio, i al mig, les competicions de clubs, amb l’ACB, l’Eurocup i, tant de bo, la Copa del Rei i els play-off pel títol per al MoraBanc Andorra, i també les finestres de les seleccions i el Preolímpic.

Aquesta càrrega pot fer arribar al cas hipotètic que un jugador tricolor internacional amb la seva selecció com Dejan Todorovic amb Sèrbia, o Clevin Hannah (si acaba arribant al club) amb Senegal, acabi jugant 96 partits al llarg de la temporada. El calendari encara és pitjor per als jugadors d’equips d’Eurolliga i internacionals, per exemple, un jugador de la selecció espanyola pot arribar a disputar 121 duels entre finals de juliol d’aquest any, quan la selecció del país veí es concentra per preparar el Mundial, i l’agost del 2020, quan acabin els Jocs Olímpics. Una autèntica barbaritat, ja no només pel nombre de partits, que també, sinó perquè els jugadors poden estar més d’un any sense pràcticament un dia de descans.

Aquesta bogeria de calendari s’explica, essencialment, per la guerra que mantenen des de fa anys la FIBA (Federació Internacional de Bàsquet) i l’Eurolliga per fer-se amb el domini del bàsquet internacional. Totes dues institucions volen demostrar qui la té més llarga i, al final, això acaba perjudicant els jugadors, que al cap i a la fi, són els protagonistes reals i vitals d’aquest esport. Perquè si cau l’Eurolliga, sortirà una altra competició, si un club desapareix, se’n crearà un altre, però si els jugadors es planten, no hi haurà bàsquet.

Per posar un exemple pràctic, l’Eurolliga tenia 24 equips a la temporada 2015-2016 i els jugadors disputaven un màxim de 29 partits. El curs que ve, la màxima competició continental reunirà 18 conjunts, però amb els canvis de format, el campió podria jugar 41 partits, 12 més. Al mig, la FIBA s’ha tret de les mànigues les finestres de classificació per al Mundial i Europeus, el principal punt de conflicte amb l’Eurolliga perquè atura les competicions de club a mitja temporada (fet no habitual en el bàsquet com sí que passa en el futbol). Totes excepte el torneig més important del continent, que va decidir no parar la seva competició, fet que va provocar la topada entre tots dos organismes.

I al mig hi ha els jugadors, que de sobte veuen com estan en una polèmica en què no tenen veu, però on són els màxims perjudicats. No té cap sentit que un esportista hagi d’estar gairebé 13 mesos seguits competint i pugui disputar 121 partits durant aquest període de temps sense gairebé cap descans. Perquè els jugadors, encara que a vegades no ho sembli, són humans, no màquines. I com bé deia el seu sindicat, és urgent cuidar la seva principal eina de treball: el cos humà. Després arriben les lesions. Si ja n’hi ha en temporades i situacions normals, com no n’hi haurà en un calendari tan ajustat? Ara ja no s’hi pot fer res, i després vindran els laments.