Horta, deu anys després

A primera hora de la tarda el vent de garbí somou l’escalfor de l’estiu. És l’hora de la migdiada i els carrers d’Horta de Sant Joan es noten solitaris i en calma. Asseguts allà a lo Portalet, amb el Xavier Garcia i el Xús Carbó ens mirem a llevant la Muntanya de Santa Bàrbara i el monestir de Sant Salvador d’Horta que fa vida en la primera graonada. El Xús ha arribat de voltar món –ho dic així ara que sé part de les seves correries vitals– i se’n volia anar a fer migdiada, però ens ha trobat a les postres del dinar i convidat pel Xavier s’ha assegut a fer-la petar. Fa de mestre de religió mitja jornada i l’altra mestreja la vida entre les alenades naturals i les estrebades que les aquieten o les enramen cel amunt. El Xavier Garcia, periodista dels que van viure la transició a les redaccions dels diaris editats a Barcelona, és de posat més tranquil i fa més feina assegut que rondant, com fa el Xús, per aquelles costes i comalades plenes de sentor d’herbes i de pinassa.

L’alè del Xavier i del Xús, aquell que es bressola i s’adorm a l’hora de la migdiada, va sentir l’agulló al cor en aquella primera hora de la tarda del dia 21 de juliol de 2009, quan la revifada del foc forestal que havia començat la tarda del dia abans i que semblava apagat, va caragolar les flames barranc dels Cubars amunt i allà va ser on van quedar atrapats sis bombers de la Generalitat, pertanyents al Grup de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF), de la brigada de Lleida. A mig aire de la serra, sota els espadats dreçats a plom, hi deixaven la vida el Jaume Arpa, el David Duaigües, el Ramon Espinet i el Jordi Moré. Amb cremades molt greus, eren evacuats en helicòpter el Pau Costa, que moriria tres dies després a l’hospital, i Josep Pallàs, que va sobreviure a les cremades i és un exemple de superació davant la batzegada de la mort que s’ha endut companys de feina i amics de vida.

El Xús Carbó m’explica el terme i em diu els noms dels topans que albirem. Enllà de les Capçades, a l’altre costat de la Serra, los Reguers i més a la dreta, enclotat, el barranc dels Cubars. Li dic que el Ramon Espinet, amb qui vam començar a apagar focs l’estiu de 1983, també gustava d’anar descalç, de caminar a peu nu. Rostolls o codinera, terraprim o empedrat, notava aquell alè també, aquell batec, aquell ímpetu, aquell cop d’energia que timoneja el pensament dels qui no en tenen prou amb les convencions i les modes. El Xús ha parlat amb la germana del Ramon, la Dolors Espinet, valenta com el seu germà, que després de la tragèdia va escriure el llibre “La veritat crema”, per desvetllar consciències i batre per destriar el gra de la palla, per pouar en la certesa que la mala sort no sempre ha de tenir la porta oberta si amatents la pressentim.

El Xavier Garcia, tot recordant l’incendi forestal a Horta del juliol d’avui fa deu anys, ens parla del recent incendi de la Ribera d’Ebre i de com això el porta a recordar, fa cinquanta anys, la seva primera visita que hi feu. I ho fa amb melangia, i amb tristor. Li fa mal veure com el país que malda per mantenir la cultura agrícola pateix la dalla del foc i ha de suportar una clatellada més, que l’aclofa i el guerxa. El combat ecologista a Catalunya, del qual el Xavier Garcia fou un dels actius i conscienciador nat, avisava de la importància de treballar el país, la terra, sense fer-la malbé ni embrutir-la, per tal de no perdre el gust de la mirada en el paisatge ni el gust dels fruits de la terra, i del mar, sense afegitons sobrers ni viatges malgastadors d’energia. El Xús, que és més jove però s’embadaleix tant o més que el Xavier quan es mira les oliveres o els ametllers pletòrics o la vinya verdejant, sap bé que la pagesia ha de mantenir les arrels i la vitalitat o d’altra manera serà molt costós haver de reprendre, haver de tornar a aprendre el conreu i el treballar amb dignitat i amor la terra. Mentre en parlem, s’acosta el Nelo, que torna del mas i ell sí, sense ni seure però conversant cinc minuts, marxa a fer la migdiada.

Demà farà deu anys de la tragèdia de l’incendi d’Horta de Sant Joan. El Jaume Arpa tindria 54 anys; el Pau Costa, 41; el David Duaigües, 39; el Ramon Espinet, 57 i el Jordi Moré, 51. De ben segur, i si aneu a Horta de Sant Joan així ho notareu, el temps passat d’aquest deu anys els ha fet part d’aquell paisatge, d’aquells verals de secà, on l’aigua i la frescor són preuades amb tots els sentits i els sentiments. Per ells, aquests records.