Andorra és un país de prejudicis?

Normalment, els prejudicis es basen en la creença no comprovada de la condició i naturalesa de gent que no la mereix en profunditat, per mitjà d’aparences i d’idees rebudes i no sempre examinades, analitzades, o en tot cas sense gaire anàlisi seriosa. I moltes altres coses es deuen a obsessions de difícil diagnòstic.

Hi ha una enormitat d’exemples que han arribat al llenguatge col·loquial, envaint les esferes de mala educació, de fanatisme, de racisme que ha anat entrant en l’estructura del pensament, de generació en generació, sense adonar-se dels mals que comporten. De petit recordo que a Andorra havia sentit sovint: “Fes atenció amb aquests homes que passen de poble en poble a captar, no sempre són bona gent.” O a Barcelona, per exemple, “atenció amb els gitanos”. Avui encara se sent sovint en les grans esferes econòmiques i entre el poble: “Aquest és un gitano. Pobra ètnia gitana!” O “els negres fan pudor”. Això ho he sentit jo, abans sobretot que els negres es convertissin en herois (!?) futbolístics o músics, que aquets són “l’excepció”. Són formes d’anar traspassant subtilment el prejudici que sempre indica manca de raó, tergiversació, tancament mental, misèria moral i espiritual del qui en fa bandera, no la víctima. Ja Voltarie deia que els prejudicis són la raó dels necis. Normalment són repugnants. I ja no diguem de l’antisemitisme. Per Setmana Santa, “matàvem els jueus”. Recordeu?

Aquí a Andorra per més oberts, solidaris, demòcrates, progressistes i no sé quantes coses més, se’n donen molts, de prejudicis, al meu modest entendre. Hi caiem fins i tot sense adonar-nos-en, que és pitjor perquè significa que no hi ha ni un bri de reflexió. És allò que després d’insultar per fòbia una persona, posteriorment arriben les excuses: “No ho volia dir, se m’ha escapat”. Pitjor, vol dir que ho pensaves! Això ho fan molt els polítics amb tuits o sense tuits.

Frases i més frases com: “Aquest no farà res mai més de bo”, perquè va tenir una ensopegada mínima i ja li han fet la creu i ratlla. “No te’n refiïs, d’aquest”, perquè no combrega exactament amb la seva manera de pensar. A Sant Julià de Lòria, per exemple, ho he sentit diverses vegades.

Davant de les dones musulmanes amb el mocador al cap hi ha mirades que assassinen, o com a mínim es llegeix rebuig, a Andorra també. “D’aquesta joventut no esperis res, com que s’ho han trobat tot fet...”, oblidant que els seus pares deien el mateix d’ells, és una de les altres frases que sovintegen.

I al meu entendre els qui s’emporten totes les grolleries –en alguna ocasió amb raó– són la classe (perquè s’ha de parlar de classe) dels funcionaris. Que la major part de la població els defineix amb prejudicis negatius, és ben cert. I jo penso, que com en tot, hi ha de tot. Ni tots són escorrialles, ni tots són el millor del millor.

Són com tots nosaltres de fang, i per tant, amb qualitats, diligència, professionalitat, i algun que altre més dropo que altra cosa. Però és curiós que avui a Andorra reben per totes bandes els funcionaris. I si una dona “dóna de què parlar”, com es diu col·loquialment, pobra, i que es calci, malgrat l’aparent laxitud actual en la moral. Som un país normalment poc reflexiu, poc pacient, i amb poca consideració. També amb els polítics hi ha molts prejudicis, i amb professions liberals o institucionals com jutges, advocats, notaris que en general passen com a “pesseteros” uns, i altres com a “venuts”. Són els prejudicis dels pobles petits que –malgrat que volen ser grans– sempre conserven un grau de desconfiança d’uns envers els altres, sobretot si venen de fora: causa de molts prejudicis. I la millor “defensa”, davant dels complexos, estúpid i ple de neciesa és el prejudici. Forma part de la nostra realitat, en aquest cas, negativa.