Transparència imprescindible

Al retorn de les vacances, el mes de setembre, s’anuncien reunions de poble per informar la ciutadania sobre les negociacions amb la Unió Europea del futur tractat d’associació. Serà una novetat política important passar de tantes queixes de la oposició al Consell per manca de transparència sobre aquest afer a la divulgació pública generalitzada.

Landry Riba, designat pel Govern Espot per portar personalment les demandes nacionals a Brussel·les, s’encarregarà també, segons les seves declaracions als mitjans, d’aquesta feina informativa.

Cal dir que aquest polític s’ha distingit des de fa temps per la capacitat comunicativa i divulgativa –al marge de la música- sobre la natura i el medi ambient, que van ser els seus àmbits de responsabilitat anteriors. En poden (podem) donar fe bona part dels professionals de la comunicació que al llarg dels anys li hem demanat dades i assessorament en aquest àmbit per trametre’ls a la societat.

El tractat amb la UE ha estat definit per veus autoritzades com un dels reptes més importants –si no el més transcendent– per al futur del país. I cal conèixer, encara millor si és de primera mà, fins on es pot arribar en la preservació dels aspectes del sistema polític i econòmic propis, allò definit com les “peculiaritats” d’aquest petit estat, que es defensen en un front comú amb Mònaco i San Marino. No falten reticències i fins i tot oposició frontal a l’encaix en l’entorn sociopolític immediat que és l’Europa comunitària. Tampoc experts i ben coneixedors de les probables normes del joc en el futur –l’excap de Govern Òscar Ribas n’és un– que veuen en aquest acord una “darrera oportunitat” per a Andorra i els seus habitants.

Des del realisme i l’experiència dels esdeveniments de la història recent, hem conegut exemples més clars de com les pressions, no ja comunitàries, sino de un o els dos Estats veïns, han obligat a renunciar successivament a aspectes de la sobirania en altres temps considerats prioritaris, com ara el codi penal, o les pràctiques financeres i fiscals, per esmentar algunes de les que han tingut més repercussió socioeconòmica.

Quedar al marge d’Europa, esdevinguda Andorra una illa de màxima feblesa davant les decisions del gegant que ens envolta, ben bé podria comportar una marxa enrere, un retorn –per esmentar un altre cas– a les llistes oficials de paradisos fiscals on veus de l’exterior encara ens situen oficiosament.

Saber on estem en aquest camí de la nova homologació internacional, ara en el context més proper, el que ens demanen i demanem i quines concessions seran inevitables de banda i banda per arribar al pacte, és quelcom no ja necessari, sinó imprescindible. Com ha anunciat el negociador Riba, primer en els aspectes més generals, o genèrics, inicialment i més endavant en matèries més concrets i fonamentals com el manteniment dels monopolis de les parapúbliques i el control dels fluxos de la immigració. I tot abans de la represa de les converses, anunciades per a l’octubre.

Això, més que sigui honorant la dita pessimista, per saber “de quin mal hem de morir”. Però també quins seran els avantatges, que de ben segur els hi hauria, des del millor reconeixement del passaport a l’accés a subvencions de projectes transfronterers, sense oblidar una protecció més gran davant d’exigències unilaterals foranes i, fins i tot una millor garantia de suport en el cas de decidir un canvi del sistema del Coprincipat, si mai s’acaba de plantejar seriosament.

Cal, això sí, que les comunicacions a les reunions de poble siguin fidedignes, plenament ajustades a la realitat i presentades amb claredat, entenedores per a tothom i no només per a experts. A la llarga, la informació no hauria d’excloure, sinó més aviat facilitar que la ciutadania acabi decidint sobre la signatura del tractat, en un referèndum que sembla també imprescindible, més que necessari.