IronMan i altres herois anònims

La setmana passada vaig acompanyar un bon amic a l’IronMan de Vitòria. Ell la corria, jo l’animava i li feia l’assistència. Vam arribar a Vitòria divendres i vam tornar dilluns. Quatre dies per gaudir de l’espectacle esportiu, però també per copsar tot el que es mou al voltant d’una prova com aquesta i l’impacte econòmic per a la ciutat que l’acull.

L’IronMan és una d’aquestes proves que cada dia guanyen adeptes i que porten la resistència física i mental al límit. Consisteix a nedar 3,8 km, fer 180 km en bicicleta i, per acabar, córrer els 42,195 km d’una marató. Darrere d’aquesta prova hi ha una empresa multinacional que sota la insígnia IronMan organitza més de 150 proves esportives de diferents formats a 50 països

Una setmana després, quan escric aquest article, encara estan arribant corredors de la nostra UltraTrail, una prova que també busca satisfer la bogeria dels participants de portar el cos al límit i que meravella els que la seguim per la seva èpica. Una prova consolidada i que ha situat Andorra en el punt de mira d’un públic que cada cop és més nombrós.

L’esportista de l’UltraTrail i de l’IronMan s’entrena durant molts mesos, uns mesos en què bona part de la seva vida i la de la seva família estan condicionades per la preparació. Per això la majoria dels participants viatgen amb la família i comparteixen l’experiència amb ells. Les dues proves fan necessari desplaçar-se amb antelació i en molts casos acaba sent una sortida de vacances.

A l’IronMan de Vitòria hi havia 2.000 inscrits de 60 països, més de la meitat de fora d’Espanya i el 90% de fora del País Basc. Cada participant porta una mitjana de 4 acompanyants. L’estada mitjana dels participants i acompanyants és de 5 dies. Unes dades que no li passen desapercebudes ni a l’organització ni a la ciutat. Al voltant de la prova hi ha tot un concepte que transcendeix més enllà del que és purament esportiu. Es tracta de fer viure una experiència única a tots els participants i acompanyants. L’organització és molt curosa amb tots els detalls i fa sentir a tothom com a autèntic protagonista de l’esdeveniment. La ciutat i els seus habitants afavoreixen aquesta atmosfera, els diferents sectors s’impliquen en un esdeveniment que és una gran oportunitat de promoció turística i activitat econòmica. Es respira entusiasme.

Andorra fa anys que treballa per desestacionalitzar el turisme. La política d’esdeveniments culturals i esportius s’ha demostrat un bon camí. Les copes del món d’esquí alpí o de muntanya, o el campionat del món de BTT han accelerat el nostre posicionament i són excel·lents aparadors, però depenen de quan te’ls adjudiquen. Per això crec que, a banda dels campionats oficials, hem d’apostar per consolidar esdeveniments que es repeteixin any rere any, que es puguin associar a la destinació turística, on el públic objectiu sigui un esportista amateur d’arreu acompanyat de la seva família. Només ens cal un punt més d’ambició i generositat. Ambició per associar els esdeveniments als grans circuits internacionals que atreuen esportistes de tot el món, per generar activitats paral·leles tant els dies previs com els dies de la competició i per professionalitzar l’organització i buscar l’excel·lència. També hem de ser generosos per estendre el ressò i les activitats associades als esdeveniments al conjunt del país i no únicament allà on té lloc la competició. La nostra força, el nostre factor diferencial, ve de l’oferta i els atractius de tot Andorra.

Tenim un marc natural increïble i capacitat organitzativa. Andorra podria ser capdavantera en la industria turística vinculada als esdeveniments esportius amateurs de gran format. Un programa d’àmbit nacional, amb visió nacional i amb participació de les parròquies. I, naturalment, amb voluntat honesta i rigorosa per calcular l’impacte econòmic i el retorn tangible de la inversió pública. Proves n’hi ha moltes, cada cop més, i amb això ja no n’hi ha prou. Cal ser especial, atractiu, diferent i mirar cap a l’horitzó.

Per acabar torno a l’IronMan de Vitòria amb un detall que exemplifica l’esperit i la màgia que enganxa participants i acompanyants. El guanyador, un corredor professional, va completar la seva participació en 7 hores i 55 minuts, i el darrer a travessar la línia d’arribada ho va fer en 15 hores i 26 minuts. Els organitzadors tenen clar que l’espectacle depèn tant del primer com de l’últim. Per això l’últim campió que va arribar després de més de 15 hores d’esforç va ser rebut amb tots els honors: amb la música a tot drap i els focus girant com si es tractés d’una estrella de Hollywood, amb bona part de l’organització fent-li un passadís els darrers cinquanta metres de la cursa a peu, amb l’speaker deixant-se la veu com si s’hagués batut el rècord del món. I aplaudiments, sonors aplaudiments de tots els espectadors que encara érem a les grades instal·lades a la plaça Espanya. Com a colofó de tanta emoció, quan l’últim corredor va passar la línia d’arribada, el guanyador de la prova l’esperava per abraçar-lo, posar-li la txapela i retre-li homenatge.

Per cert, el meu bon amic va completar la prova en 10 hores 7 minuts –i no va ser per l’assistència–. Em sembla estratosfèric. Digne d’un superheroi de Marvel.