La cultura salvadora

Remodelació al Departament de Cultura amb la creació de tres departaments que s’encarregaran de fer rutllar tot allò que concerneix al patrimoni cultural i artístic andorrà. Amb la intenció de treballar coordinadament, o dit d’una altra manera, d’assumir amb coresponsabilitat els quefers, els projectes, desapareix la direcció general que ha capitanejat els darrers anys la Montserrat Planelles. Seguirà vinculada, però, al departament, assumint una de les tres àrees, concretament la de Promoció Cultural, amb la Unitat d’Acció Cultural, la de Lectura Pública i Biblioteques, Administració i Gestió Pressupostària i les fundacions: ONCA, ENA i Museand (Museu Thyssen). Planelles també té el cartipàs referent a Museus i Monuments, una secció de prou importància que semblaria més adient adscriure’n la seva coordinació en l’àrea de Patrimoni Cultural, al davant de la qual Xavier Llovera vetllarà pels Béns Immobles, els Béns Mobles, els Arxius i la Gestió de Documents i la Biblioteca Nacional d'Andorra. La tercera àrea del departament de Cultura, la de Política Lingüística, la menarà Joan Sans.

La ministra de Cultura i Esports, Sílvia Riva, ha estructurat el departament de Cultura amb bon criteri, perquè dona joc i marge a les diferents àrees per desenvolupar les seves comeses, sense dependre de les directrius d’una direcció general que, en matèria de cultura, mai se sap d’on surten i la intencionalitat que tenen. Vull dir amb això que la cultura és una temàtica viva, en moviment, sobretot la lligada a la creació cultural i artística i alhora és una matèria arrelada als pas dels segles, que pot semblar encarcarada i vellutada, però que ens aporta sempre el retaule d’altres èpoques, el relat –com ara s’estila de dir–, sense el qual aquesta societat, aquest país, i cap altra societat i país amb fondària històrica, poden configurar el present i mirar-se el futur amb la consciència de ser alguna cosa més que un territori administrat, una extensió, pel que fa al Principat d’Andorra, de 468 quilòmetres quadrats amb 7 parròquies a dins. Set parròquies ben arrelades i bellament posades cadascuna al seu lloc, podríem dir, afaiçonades amb la dinàmica de la cultura, amb el seu moviment, a voltes simple aleteig, altres moguda com un follet de vent.

El repte més candent de la Ministra de Cultura i Esports és la materialització del Museu Nacional. En el programa de Demòcrates per Andorra sortia ben reflectida la voluntat d’agafar d’una vegada per totes el toro per les banyes i tirar endavant un projecte somiat des de fa dècades. Voluntat que no val dir pensar-hi, parlar-ne, sinó fer i obrar per tal de bastir el Museu i fer-ne un espai de reconeixement propi i aparador per a la gent de fora que el visitarà. El Museu Nacional és necessari i dilatar-ne la seva creació seria a aquestes alçades una irresponsabilitat i gairebé un frau col·lectiu. Ho hem de dir així, de forma asseverada, quan ara, en l’inici de la legislatura, els propòsits a més de bona voluntat disposen de temps i de previsió per dur-los a bon port. Seria un desengany, una frustració, veure passar els propers dos anys sense haver posat fil a l’agulla del Museu Nacional. Si al contrari, les voluntats expressades per l’equip del Cap de Govern, Xavier Espot, de fer-lo possible, prenen forma i cos, ens n’alegrarem molt i Andorra assolirà un graó més; aquest sí de veritable projecció i visibilitat de portes endins i enfora. Hi ha gent capaç, al ministeri de Cultura, per rumiar i desenvolupar el Museu Nacional. El mateix bagatge nacional i internacional del Xavier Llovera en matèria de patrimoni i de museus és un actiu servit en safata de vàlua i capacitat reconegudes. Aprofitar els seus coneixements pot fer reeixir el mateix projecte de Museu i situar a la posella que li correspon la cultura andorrana.

Veure el Museu Nacional bastit ompliria de goig la vista i el cor de tanta gent que han treballat i viscut per i en la cultura andorrana i que avui ja no són entre nosaltres. Sentiran el mateix goig els que ho faran, perquè volem creure i ens il·lusiona que ho faran, contribuint a la serenor i a l’aprenentatge de les noves generacions nascudes i crescudes en aquest país, òrfenes en certa manera d’un pòsit cultural de segles, del relat d’un pòsit cultural antic i dinàmic, viscut i viu. Així és la cultura: en si mateixa preserva i perviu, salvant de l’oblit i de la descurança aquelles visions i fets passats, sense les quals mirar-nos l’entorn actual seria com observar un paisatge trist i mut. La cultura salvadora de tantes coses, de les que són importants en la vida de cadascú i en el conjunt de la vida col·lectiva d’un país.