La riba i la ràbia

Passejo per la petita platja de Port d’Alguer a Cadaqués. Fa bon dia i molta calor, no hi ha gaire gent i l’ambient es distès. Cadaqués té una cosa que m’enamora; per regla general les persones es saluden, bon dia, bona nit, sobretot en els carrers solitaris. Sempre he pensat que en la seva barreja de gent aquest poble de la Costa Brava és com Nova York en petit.

Però tornem a la platja. Hi ha una noia japonesa asseguda on trenquen les onades amb un nen que deu tenir uns quatre anys. El nen juga amb un camió de plàstic, una joguina petita típica de platja, mentre jo passejo per sentir la sorra als peus.

De sobte, surt una dona jove disparada de l’aigua, com si l’hagués picat una medusa. Arriba on hi ha els japonesos, li arrenca la joguina al nen i la tira amb molta mala llet uns deu metres més enllà sobre una tovallola estesa. Després torna a entrar a l’aigua on també s’està banyant l’avia i un nen petit. L’escena es tan surrealista que dubto si l’he vist bé... potser no m’hi he fixat prou i el nen japonès no jugava amb el camió, sinó que el tenia al seu costat. No pot ser tanta mal llet, em vaig dient, mentre segueixo caminant. La japonesa, pobra, no sap a on mirar.

Com que la platja és curta passo un parell de vagades pel lloc dels fets. Al cap d’una estona, la dona jove, encoratjada, torna a sortir de l’aigua, i ara sí, escolto perfectament com amb molta serietat i com si fos la senyoreta Rotenmeyer tracta de donar lliçons a la mare japonesa. “NO s’agafen les joguines d’altres nens!” Mare de Déu, en plena platja on els nens aprenen a compartir! Quina mentalitat més obtusa!

La japonesa flipa i se la veu incòmoda.

Quan torno a passar pel seu lloc, m’assec al seu costat i parlo amb ella. “No li faci ni cas”, li dic, i li explico com em costava molt reproduir l’escena que acabava de presenciar. “Li puc assegurar que m’he quedat tan sorprès com vostè”.

En qualsevol cas, la ràbia ja estava per allà, una mica al seu aire, com crispant l’ambient.

Que fàcil que és irritar-se i que poc costa ser educat. Perquè es pot entendre que una mare no vulgui compartir una joguina, encara que no combreguis amb aquesta manera de ser.

El que està fora de lloc es esverar-te com una boja i voler donar lliçons de comportament quan has deixat la maleïda joguina allà on qualsevol nen intentarà jugar amb ella, aliè al sentiment de propietat.

Al cap d’una estona i ens els dies següents la japonesa sempre busca el seu espai ben lluny de la propietària del fotut camió de plàstic.

La riba canvia cada dia; la ràbia ha desaparegut i la joguina descansa sobre la sorra esperant la pròxima víctima.