La superstició ens domina i condiciona

Un dia, mirant les notícies de la televisió vaig veure unes imatges que em van impactar: es jugava un important partit de futbol entre dos equips a la Copa d’Amèrica. Era un partit transcendent i les aficions dels dos equips estaven en tensió. La incertesa del resultat era total. Poques hores abans de jugar-se l’encontre, es veien uns bruixots oficiant uns rituals estranys amb la bandera nacional del seu país a la qual tiraven un líquid espès que escampaven a cops d’un ramell de plantes amb la intenció que allò influiria per obtenir un bon resultat. No recordo qui va guanyar. Però això és el de menys, ja que estic convençut que la bruixeria, la superstició, no va influir ni en el joc ni tampoc en el resultat. Al voltant del bruixot (degudament filmat per les càmeres), els fanàtics de cada equip s’ho prenien molt seriosament. Per la cara que feien, demostraven que aquella superstició tenia prèdica.

Els humans es veu que necessitem certs encanteris, certes supersticions, rituals per creure’ns que faran possible allò que volem o necessitem. I la superstició no afecta únicament l’esport, ens afecta a tots els humans de qualsevol cultura o religió i en moments determinats de la nostra vida. A vegades inconscientment, per exemple, quan comprem un número de la loteria determinat, evitar el número 13 o altres coses per l’estil.

Però, us heu aturat mai a pensar que és la superstició? Agafo el diccionari i diu: “Superstició: Excessiva reverència o por per les coses desconegudes o misterioses; creença religiosa considerada com a irracional”. Certament, aquells aficionats delerosos que guanyés el seu equip, el seu país, la seva selecció, seguien amb “excessiva reverència” una “creença religiosa” que tenia molt d’“irracional”. I això –com ja he dit- no sols passa al futbol, a l’esport, sinó a molts moments de la nostra vida. M’atreveixo a dir que probablement hi ha superstició des que la persona humana té ús de raó, pensa, té dubtes, certeses i pors.

Si ens observem a nosaltres mateixos i les persones del nostre entorn, ens adonem de supersticions que conviuen amb la nostra manera de fer, la nostra cultura i tradicions. Com quan veiem un grat negre, bufem les espelmes del pastís d’aniversari, consultem el tarot, allò que diu l’horòscop, etc. És aquest un tema en el qual els psiquiatres tenen molt a dir.

Si hom hi pensa fredament, pot veure que això no té cap ni peus. No és racional pensar que un determinat encanteri, un número, un signe ens farà algun bé o algun mal. En el fons és un problema cultural i racional, de sentit comú.

A més a més hi ha supersticions favorables i d'altres de desfavorables. Vegeu-ne una breu relació.

A favor: quan algú compleix anys se li sol fer bufar tantes espelmes d’un pastís com anys compleix perquè això li donarà sort. Tirar una moneda a una imatge religiosa (com per exemple a la creu de Sant Miquel a Montserrat, que ara és moda deixar-hi monedes). Recordo que abans es deixaven a la Cova exvots (objectes de cera amb l’òrgan o part del cos malalt per demanar la curació divina o en acció de gràcies); o tirar monedes a alguna capella o font (com la famosa Fontana de Trevi, a Roma, que consisteix en tot un espectacle). O posar una ferradura a la porta de casa, tocar fusta, si es vessa una mica de cava quan destapem una ampolla mullar-se els dits i amb ells els cabells, si passa alguna desgràcia comprar un número de loteria amb el dia mes i any, etc.

En contra: no dir mai “13” (si per cas 12+1, com deia un conegut as del motorisme), no acceptar una habitació de l’hotel amb aquest número (hi ha establiments que l’han arribat a suprimir), passar per sota una escala plegable, veure un gat negre, posar-se una peça de roba de color groc, llevar-se amb el peu esquerre, que es vessi una mica de sal, etc. En els sectors rurals, antigament, era de mal auguri si el gall se li acudia cantar a deshora. Per als navegants tallar-se el cabell o les ungles durant la travessia era un mal auguri. La menstruació femenina durant una època era signe que, si la dona s’apropava –per exemple- a la verema, arruïnava la fermentació del most, etc.

La llista a favor o en contra podria ser infinita. I a vegades una mateixa superstició pot tenir variants en cultures diferents.

Tot plegat es resumeix en el fet que l’ésser humà (home o dona), per espantar les seves pors o propiciar coses positives, té la necessitat de creure en fetitxismes, supersticions, encanteris. Per què? No ho sé. Crec que en el fons és un problema psicològic i també en bona part cultural. La ment humana encara ens presenta sorpreses. Com més ignorància, més superstició. Fet que no vol dir que, com més nivell cultural, deixem de fer cas a certes tradicions i supersticions. Mai la gent ha tingut tanta cultura, però continuem aferrats a les supersticions conscient o inconscientment.

Coneixia a una àvia que no creia en res però se santificava quan, per exemple, feia un tro o un llamp: “Per què ho fa?”, li deia, i ella em responia amb un: “Per si de cas”.