Forçar la màquina

Els capricis a vegades poden sortir molt cars. A Sant Julià aquesta festa major han fet la provatura de baixar amb barques de ràfting per la Valira, activitat prevista pel comú i programada ja, sense èxit, per la primavera de l’any passat. Un projecte coix per moltes bandes que semblava ja aparcat però de cop i volta ha tornat a treure el cap. Finalment han baixat les barques gràcies a la bona generositat de FEDA, deixant anar aigua d’Engolasters per poder disposar de prou cabal i lliscar les barques riu avall. El comú es mostrava content i el mateix cònsol major parlava de probables practicants de ràfting, “calculo uns 50.000”. Afegia suposar la bona disposició de FEDA per convenir en deixar anar aigua i així possibilitar la pràctica del ràfting a Sant Julià. FEDA però, dijous, de boca del seu director, i des del mateix llac d’Engolasters, deixava clara la inviabilitat de fer servir aigua emmagatzemada, vist com ha baixat en 4 dies el nivell de l’aigua a Engolasters, gairebé buit, i com aquest fet altera la dinàmica de producció elèctrica i el balanç d’explotació. El director de FEDA ho va dir ben clar: si malgastem l’aigua per a les barques, l’encariment de la llum serà la primera conseqüència, a part de privar als visitants d’Engolasters de veure i gaudir del llac ple.

A Sant Julià han forçat la màquina, per caprici o per tossuderia, o per les dues coses alhora, i això no va bé ni per al present ni per al futur, perquè estableix un clima de fer les coses per inèrcia, a batzegades, mirant de fer entrar el clau per la cabota, quan se sap que donant-li cops només perilla que el clau –la idea, el projecte- es blegui i resulti inservible. Esperem que seny, reflexió, sentit comú, calma i visió de conjunt, facin replegar les veles, en aquest cas els rems, i evitar tempestes previsibles i imprevisibles, de cara a salvar les naus, les barques, i deixar baixar la Valira al seu ritme, sense entestar-se a practicar un esport que requereix més que res un bon cabal d’aigua que la Valira a l’estiu no té. És ridícul una barca de ràfting posada al riu amb poca aigua, o amb aigua però no suficient per fer la cabreta; és com si un auto de Fórmula 1 anés pel circuit de carreres a una velocitat de 50 km per hora.

Sap greu, i ho hem dit altres vegades, parlant de Naturlandia, del Tobotronc, del projecte de tirolina, la dissort que acompanya Sant Julià a l’hora de promoure el turisme. El comú es trenca les banyes per agafar un rastre bo i mirar d’atraure visitants, però la realitat és la que mana i se l’ha de tenir present si es vol mantenir un to adequat en les formes i en els resultats. Forçar la màquina, “el gas a fons”, casca el motor i només fa soroll, destarotant les coses i provocant al cap i a la fi un campi qui pugui gens engrescador, més aviat propiciant tedi i decepció i un repunt de vergonya aliena. El fum i la petarrera que ha d’aguantar qui va al darrere ni són agradables ni escauen en una societat que es vol i hauria de ser plena d’enteniment i educada.

Parlant de fum i petarrera, la que devia sentir-se a mitja setmana a les alçades del port Negre quan s’hi enfilava la moto d’un pilot professional des del refugi de Claror, passant per alt totes les normatives de circulació pel medi natural i sense la més petita mostra de respecte i sensibilitat per l’entorn. Quina pena, i aquí Sant Julià sí que hi té un dels trumfos bons, que a la Vall del Madriu l’entrada pel port Negre no sigui una aposta del comú lauredià, aprofitant les instal·lacions de la Rabassa com a base d’excursions. De què serveix tenir declarat el Madriu-Perafita-Claror com a Patrimoni Mundial, si no hi ha una visibilitat i un ús social adequat? La patacada vindrà quan la UNESCO –que no està per cantarelles- faci fora de la llista Andorra i aleshores correm-hi tots! En aquest cas, s’haurà forçat la màquina, però en sentit diferent de l’afer del ràfting a Sant Julià. Al Madriu s’haurà forçat la màquina posant una marxa llarga però donant poc gas, anant a ralentí, a punt de calar el motor.

Vist com van les coses, s’imposa una reflexió col·lectiva, un fer seure el Govern d’Andorra, totes les parts implicades, comuns a primera fila, i enfocar d’una vegada per totes amb nitidesa bons objectius, projectes possibles i viables, una política activa i ben programada de turisme de muntanya, basat en l’excursionisme no competitiu i amb la prioritat del gaudi i l’aprenentatge en la natura. Només així, amb sentit d’Estat, amb implicació seriosa i conviccions, se superarà l’anar a salta de mata, el tocar desafinat, el “són coses puntuals” que en realitat vol dir m’hi giro d’esquena i el qui dia passa any empeny.