La cultura i altres cabòries

Des de gairebé sempre a Andorra es parla de cultura. I normalment ha estat la germaneta petita de qualsevol projecte polític. Em refereixo que no ha tingut mai una política cultural, malgrat que es prodiguessin molts, diguem-ne, actes culturals. I quan se’n parla és per referir-se a museus. Ara, des de fa dècades es parla del Museu Nacional com si fos la panacea universal, tot i ser essencial i cabdal.

D'altra banda, el terme cultura és un mot que suggereix una extrema vaguetat i una àmplia popularitat. És un concepte en què caben símbols, creences, idees, llenguatge, concepcions, valors i actituds. S’usa per a gairebé qualificar-ho tot: cultura popular, cultura esportiva, cultura de pactes, xinesa, periodística, proletària. En fi, una total manca de precisió. S’ha parlat també de subcultura, per indicar el pitjor. I tingué molta fortuna l’anomenada contracultura, als anys 70 i 80, com a rebuig a la cultura de l’establishment.

La sociologia de la cultura, així com l’etnologia i l’antropologia, estudia la cultura amb rigor per mitjà de les seves manifestacions: música, art, ideologia, premsa. I encara s’usa el sentit de cultura arcaic i obsolet: la cultura de masses que, a voltes, és un insult per al qui la viu i la consumeix, i que malauradament és la utilització d’instints i emocions absolutament gregàries. La cultura mediàtica és un oxímoron, no, en canvi, la musical, la literària, la científica, la popular.

Vaig llegir amb molt interès l’article del bon i entranyable amic Jordi Pasques, aparegut al Diari d’Andorra, el dissabte 27 de juliol. Excel·lent i, com sempre en ell, ple de veritat i de sinceritat. Jo penso, però que el que caldria fer, abans que tot, és arbitrar una veritable política cultural. La cultura és política, i aquesta ha de ser cultural, forçosament. I una política que s’articulés a curt, a mitjà i a llarg termini.

A més, d’entrada, assumir veritablement el passat -el que ens queda i el que hem destruït- amb totes les conseqüències. Política cultural que neix del poble i que sura a l’exterior i l’organitza no només perquè ens visitin, que també, sinó per abraçar-nos a nosaltres mateixos, per no desaparèixer per l’aigüera com una anònima deixalla. Recollir tot el que queda del passat sigui oral, sobretot oral, o sigui escrit. Hem de pensar que el primer llibre escrit a Andorra és del 1748. Protegir l’arquitectura, dictatorialment. I restaurar-la.

Això ja es fa. Però insistir-hi fermament, sense excuses, ni interessos. Fer un país de cultura (encara que aquesta no existeixi avui en tot el que era) no és un treball d’avui per demà. Per això el curt, el mitjà i el llarg termini.

I ben entès, és clar, l’etern Museu Nacional que aviat tindrà tants i tants “fans” com l’aeroport. 100 anys més, com els trens, aeroports?

Però cal preguntar-se: què haurà de ser aquest Museu Nacional? Contindrà la història d’Andorra? L’oral, l’escrita? Serà de pintura, etnogràfica? El contingut és primordial, abans que l’edifici. Contindrà la història d’Andorra? I quina història? Per exemple, l’armari de les 7 claus hauria de deixar la casa de la Vall, i plaçar-lo al Museu? I així, amb altres estris? O serà un Museu de còpies? Ben entès que la fotografia hi hauria de tenir un paper primordial.

Política cultural global, entre la qual hi ha el Museu Nacional, però tantes i tantes altres coses, més. Vostès creuen que una Biblioteca Nacional, dic Nacional, no ha de ser al centre d’Andorra i no desplaçar-se a una Parròquia? Sí, ja, em diuen, que hi ha poc públic a la capital, per tant el públic interessat es traslladarà a una parròquia? Això no és un camp de futbol, em sembla, vaja!

El meu amic Pasques diu: “Voluntat que no val dir pensar-hi, parlar-ne, sinó fer i obrar per tal de bastir el Museu (...)”. Absolutament d’acord : no fer marejar més la perdiu, però sí que cal tenir molt clar, i tothom, què s’entén per Museu Nacional. I això significa pensar-hi seriosament i tenir les idees ben clares. Un museu per poder descobrir qui som i qui es vol ser, a través de les peces exposades? És un senyal d’identitat. Ens ha d’ajudar a saber qui som, per què i com hem aconseguit salvar segles. No és una tasca clara, no. No n’hi ha prou a dir, mira, ja tenim l’edifici amb el nom de Museu Nacional. I a dins què, qui hi ha? Nosaltres? Però, més enllà del Museu Nacional, la política cultural globalitzadora a Andorra ha de tenir altres fites, els valors i objectius clars.

Conservar el folklore, la literatura oral i escrita, fins ara, és un repte inconclús. Però, i l’activitat cultural actual com s’incentiva i com s’organitza?

Hi ha molts segles de silenci, a Andorra i dins del Museu Nacional aquest silenci haurà, també, de tenir-hi cabuda en el majestuós edifici que es construirà. I no ho dic com una facècia. A més a més, la cultura sempre és viva, mai s’acaba, és per essència creativa. Cal incentivar-la des de les institucions en un pla global de política cultural. La cultura no és un luxe, ni una decoració, ni un maquillatge. Sobretot, un Museu Nacional no ha de ser un cementiri d’elefants, sinó una institució ensems que mostri cultura, i al mateix temps que en creï, en possibiliti i n’exigeixi. La cultura mai no ha de ser un motiu de frivolitat per a cap govern, perquè la cultura és l’ànima del poble.