I el capitalisme de les persones, per a quan?

La construcció de la Unió Europea és un repte complicat, però en els últims anys sembla que el descontentament empitjora. Molts acusen l’euro de ser l’origen de tots els mals, però avui m’agradaria presentar-vos una manera diferent de veure les coses.

Situem-nos a principi dels anys vuitanta; els que ja tenim alguns anys recordarem l’elecció de la primera ministra Margaret Thatcher i el canvi de 180 graus en les polítiques del president francès i Copríncep François Mitterrand. Doncs bé, van ser ells qui van abraçar en nom d’Europa els principis de la política econòmica neoliberal. Sota la seva tutela, es van implementar polítiques amb l’objectiu de reduir el poder de negociació dels treballadors i redistribuir la riquesa cap al capital. Les principals mesures van ser que: a) els bancs centrals europeus abandonessin el principi de plena ocupació; b) potenciar la globalització com el model creixement corporatiu preferent de forma que provoqués que els treballadors haguessin de competir internacionalment, c) instaurar la màxima de no intervenció de l’Estat en les activitats econòmiques. Aquest perillós còctel va atacar directament les bases del treball digne en alguns països d’Europa. I és que els treballadors van haver de fer front a una competència deslleial per l’efecte divisa en un entorn en què els polítics creaven regulació que afavoria l’empresari. La segona conseqüència va ser la desregulació de l’economia, que van aprofitar els agents econòmics més especulatius, és a dir, el sector immobiliari i el financer, per enriquir-se i sobreescalfar l’economia artificialment.

A mitjan anys noranta, l’estagnació dels salaris ja havia provocat que l’economia europea no creixés. Com que la creació de demanda interna no tirava, els polítics neoliberals van proposar d’abaixar els tipus d’interès, decisió que va crear la bombolla especulativa que va esclatar el 2001.

Va ser a principi dels anys 2000 quan Alemanya va canviar el seu model de creixement basat en la demanda interna cap a un model d’exportació basat en la repressió salarial i en la supressió de treballs domèstics, conegut com la deslocalització. L’estratègia va funcionar, Alemanya va tornar a créixer gracies a un superàvit comercial, però a costa de deteriorar els balanços per compte cor­rent del països perifèrics. Quan la crisi financera va esclatar el 2008, els països perifèrics estaven indefensos, amb economies en les quals la demanda interna estava artificialment drenada per Alemanya i sense un Banc Central amb capacitat per comprar deute públic; la crisi del deute sobirà estava servida.

El que us acabo de presentar és una visió diferent de la recent història econòmica, segur que molts no hi estareu d’acord, però us l’explico perquè a mi m’ha fet reflexionar. Fa deu anys que l’Organització Mundial del Comerç pressiona la Xina perquè canviï d’un model productiu basat en les exportacions a un model basat en la demanda interna. Sembla, però, que Europa estigui fent camí invers cap a la tercermundialització. Sembla que la recepta neoliberal, que el capitalisme del capital, no li hagi caigut bé a Europa, s’ha endeutat i ha perdut capacitat d’inversió. Avui la lluita pels llocs de treball és mundial i està a l’agenda de tots els països.

Fa 20 anys que manen els conservadors a Europa, i sembla que les seves decisions no han estat les millors, ni en l’àmbit econòmic ni quant a la construcció d’una Europa més justa, integrada i competitiva. Ara fa dos anys, semblava impossible que un govern progressista pogués governar a Europa, el 2019 hem estat a punt de tenir un president socialista. El sorprenent bon comportament de Portugal i Espanya en el moment que ha pujat el salari mínim interprofessional és un excel·lent començament per retornar a un model productiu basat en la demanda interna, el capitalisme de les persones. No crec que haguem de ser tan ingenus de pensar que un servei de correu electrònic o una aplicació que dona accés a 50.000.000 de cançons pot ser gratuït per sempre. Molts dels nous models de negoci, freemium, addwares o basats en un deute gratuït, són insostenibles a mitjà termini. La robòtica intel·ligent no en traurà la feina, com tampoc ho van fer els automòbils. Em sembla que podria ser una altra excusa neoliberal per no apujar salaris, per no repartir. L’euroescepticisme i l’augment de l’extrema dreta són la manifestació d’una part desencisada de la societat europea, que veu com cada dia és més pobre en una Europa poc competitiva. Únicament quan siguem prou valents per oferir treballs dignes tornarem a tenir una demanda interna forta. És el moment de canviar i posar el capitalisme al servei de les persones i no del capital.

A Andorra no podem manar gaire a Europa. Però tenim l’avantatge de la talla. Ser petits ens fa flexibles i amb necessitats més fàcils de cobrir. El capitalisme del capital fa que avui sigui molt més rendible invertir que treballar. Per ser competitius no ens queda més remei que atraure el capital. Una de les formes és mantenir constants les despeses públiques per poder oferir unes condicions fiscals atractives per al resident passiu. I la tendència en el comerç? Doncs a patir, mentre no torni la classe mitjana europea. Internet és un canal de venda que ha vingut per quedar-se però algun dia deixarà de créixer i aquest dia canviarà el món. És possible que haguem d’esperar el retorn del capitalisme de les persones a Europa per tornar a créixer en el comerç tradi­cional.

*Ivan Mora, Analista d'inversions CIIA