Conduir Runer avall

Fa uns dies es va publicar en aquest Diari que s’ha aprovat a Espanya una nova mesura sancionadora contra els conductors de vehicles amb matrícula andorrana que circulin pel seu territori i cometin infraccions, de manera que perdin punts del seu permís o, fins i tot, els sigui retirat.

La notícia arribava un temps després de la confirmació de la sentència al pilot resident de moto GP, Espargaró, multat amb milers d’euros per circular a Catalunya sense el seu carnet originari, l’expedit per l’autoritat de trànsit espanyola, perdut per acumulació de faltes, tot i que portava legalment l’equivalent andorrà.

I en això estàvem quan Landry Riba, el nou cap de l’equip negociador pel possible acord d’associació amb la Unió Europea reconeixia: “Mai hem tingut sobirania legislativa.” Ben mirat, semblaria una evidència. Fins i tot amb la Constitució actual aprovada i el reconeixement per la comunitat internacional, no cal anar molts anys enrere per veure com les pressions espanyoles, i en menor quantitat les franceses, han obligat a introduir canvis fins i tot al codi penal, a més de l’adopció “voluntària” de directives de Brussel·les, o transcripcions de normes foranes a emprendre canvis de normatives, més d’un cop criticades per veus opositores al Govern de torn.

Serien aquests fets més arguments per considerar inevitable, més que necessari —i potser beneficiosa— l’adquisició d’un nou estatus dintre de l’entorn geopolític gegantí que ja ens condiciona. Perquè amb acord o sense, viurem condicionats pel que ens dictin des de Brussel·les, a més del que ja han fet poden seguir fent, des de Madrid i París.

És clar que un pacte implica l’assentiment de les dues o més parts compromeses a les condicions que s’estableixin. I per part andorrana és vital preservar les tantes vegades esmentades “peculiaritats”, derivades de la petitesa del país. El mateix Riba indicava algunes de les prioritàries i ja presentades a l’Europa comunitària: “Un primer posicionament a Brussel·les en matèria d’immigració, Seguretat Social i telecomunicacions i energia, en el marc de la negociació de l’acord d’associació, després que l’anterior legislatura hi hagués un intercanvi d’informació sobre tots aquests àmbits.”

Tornem, però al projecte espanyol de retirada de punts als permisos de conduir expedits aquí, i fins i tot dels permisos mateixos. És una evident limitació unilateral per part espanyola de la sobirania legislativa nacional, i de la sancionadora per la via administrativa, més concretament. Però a veure qui pot evitar que el conciutadà que porti un vehicle per carreteres o carrers del sud o del nord el sancionin segons les normes del lloc per on passa.

Alguns podran dir que la nova adscripció europea que s’està negociant ho faria encara més fàcil, més èticament i estètica factible per part de les autoritats veïnes que vulguin fer passes com l’anunciada. Però no seria del tot cert si, com veiem, a la pràctica, ho poden fer, i en alguns casos ja ho han fet, pel seu compte i amb l’acatament final per part de les nostres autoritats i institucions.

Coneguda és la “mala imatge” dels titulars de carnets de conduir andorrans més enllà de les fronteres i les estadístiques que de tant en tant es publiquen sobre excessos de velocitat i altres infraccions perilloses, multades pels mossos d’esquadra.

Hom intueix que la matrícula andorrana pot constituir un llum d’alerta per a aquests i d’altres agents de l’ordre més enllà de les fronteres del nord i del sud, en algun cas amb prejudicis acumulats. Però també es pot pensar al marge de defensar la sobirania nacional, que, amb treta de punts o sense, és necessari evitar conductes perilloses quan es porta entre mans i peus una màquina potencialment letal, com és un vehicle. I s’ha demostrat que, dissortadament, l’element amb més eficàcia dissuasòria en tot el veïnatge global és la sanció.