A peu i amb bicicleta

Pujo amb bicicleta de munta­nya (e-bike) des d’Ordino fins a Arcalís. El camí és una preciositat, més ara que s’han posat passarel·les de fusta als llocs més difícils. També s’ha condicionat el camí prop del càmping d’Ansalonga i al costat del golf.

Trobo més caminants que la resta de l’any, sobretot en el tros de la Ruta del ferro, però la convivència no presenta cap problema. En la majoria dels casos la gent és amable i sap conviure en el mateix espai. La prioritat és dels excursionistes i gent que camina amb la família, així que quan et creues algú és qüestió d’anar a poc a poc o d’aturar-se si el pas és estret.

És també el mateix criteri que es fa servir en el recentment arreglat camí ral que ens porta des de la Massana fins al rec del solà d’Andorra la Vella. Hi ha cartells que, a més, ho indiquen: prioritat vianants.

Amb ganes de passar-ho bé i no fastiguejar ningú, el passeig a peu o en bicicleta és espectacular. Tant si d’Ordino vas cap a Andorra la Vella o cap a Arcalís. Hi ha trossos que em fan pensar en paisatges japonesos d’aquells que serveixen per promocionar el país. Andorra té a la vora del riu, a les muntanyes, llacs i rius, llocs que són una meravella, alguns molt fàcilment accessibles.

Però sempre, sempre, hi ha gent que s’amarga, i en la seva amargura, amarga els altres.

L’altre dia va passar un boig en moto a tota castanya sense importar-li que hi hagués nens o gent caminant tranquil·lament.

D’altres vegades hi ha ciclistes que confonen els senders marcats amb les pistes de descens de Pal. Doncs no, els camins per passejar no són camins per córrer com un animal; per córrer tens espais delimitats on segur que no faràs mal a ningú. A camins com el ral, o la Ruta del ferro, has de conduir tranquil.

I també hi ha uns quants caminants que no suporten la presència de la bicicleta, per més educat que siguis, i a poc a poc que vagis. Bon dia, bona tarda, els dius, i ells no saluden, no responen, fan cara d’emprenyats i sembla que t’hagin de perdonar la vida.

En qualsevol cas, és cert que la majoria de la gent ho porta bé i la convivència als camins és bona; però els elements discordants són els que al final, vulguis o no, marquen una mica la pauta. Queixa’t, que al final alguna cosa aconseguiràs.

Andorra té molt potencial quant a camins, senders i recor­reguts tant en bicicleta de car­retera com de muntanya. Conscienciar la gent quant a l’òptima convivència és la millor de les campanyes. De fet, respecte al ciclisme de carretera, crec que en pocs anys hem millorat molt. Ara tan sols falta fer-ho extensible a la muntanya i entendre que es pot compartir el mateix espai només respectant unes quantes normes ètiques i elementals.