Les roques i el buit, el gris

En aquest espai avui hi havia de volar el record de Carlos Cruz-Diez, l’artista veneçolà establert l’any 1960 a París, on va morir el 27 de juliol als noranta-cinc anys; just avui, 17 d’agost, n’hauria complert 96. Cruz-Diez, del qual al Principat d’Andorra en tenim una obra vista per milers d’ulls en sortir del país o en entrar-hi per la frontera del Runer, va ser un dels màxims representants de l’op-art, art òptic. Fisiocromia per a Andorra, amb el negre i el groc i fils de roig i verd donant aire i volada a la nostra mirada, queda pels segles dels segles emplaçada a la parròquia de Sant Julià de Lòria, com a bon auguri i bona benvinguda en ser en terra andorrana. De com Carlos Cruz-Diez va venir a Andorra a començament dels anys noranta, juntament amb sis artistes més, en pionera iniciativa de la CASS per impregnar de fondària artística la pell del Principat, en parlarem dissabte vinent. L’esllavissada de roques de dissabte passat ha mudat els colors de Fisiocromia per a Andorra pel gris, per la tristor del gris i d’aquí el títol de l’article.

Les roques, que per la força de la gravetat cauen al buit produït per la mà humana, i pinten de grisor una albada del mes d’agost que podia haver estat tragèdia si l’esllavissada de les sis del matí hagués baixat un parell d’hores més tard. La mossegada, feta de fa anys, al repeu de la muntanya, tard o d’hora havia de confirmar, de manera ben evident, la dita vella i sàvia, de la gent d’abans, que en tenien, i molta, de saviesa: “No té ni cap ni peus, gratar-se els peus i esberlar-se el cap”, és a dir, no facis gestos a la babalà, si no vols patir-ne els resultats. I això ho tenia ben entès, la vella gent andorrana, les generacions de gent andorrana, gent de muntanya, gent que mirava amb els ulls, en aprenentatge diari i escoltat dels que ja ho havien escoltat dels padrins i pensaven amb el cap, més que amb la butxaca. El desmunt fet davant del Punt de Trobada, un nom per a un centre comercial diguem-ne ben trobat, és paradoxalment fruit d’un malentès, d’un desencontre, d’una topada, d’un enfrontament, d’un litigi. És la manera de procedir clàssica del qui se sent valent en la contesa i tot i no tenir prou força enfront del contrincant, no s’arronsa i fa per alçar torre o castell davant per davant. En aquest cas, ni castell ni força ni bastida, només un desmunt, un descampat. I si el desmunt on alçar la fortalesa no fos prou, també a foradar, a enfonsar, talment el fossat del castell omplert d’aigua per afegir impediment en cas d’assalt.

L’esllavissada de dissabte passat ha de servir per obrir els ulls davant els advertiments que de forma natural ens fa la natura. Va passar una cosa semblant allà a la pedrera de Sant Antoni de la Grella, on ara hi ha la galeria del fals túnel per on passem pujant cap a la Massana. I va passar una cosa semblant a Arinsal, quan l’esllavissada de les Fonts i de Percanela va avisar abans i amb rapidesa es va fer per evacuar la capçalera i així evitar que la gran allau, que va malmetre edificis obrats a la canal, acabés emportant-se moltes vides. Aquella gent andorrana que decidida va manar evacuar, va pensar amb el cap i els seus noms haurien de ser escrits gravats a la roca, com a recordança de la seva gesta. Davant del Punt de Trobada, la sort va voler dissabte passat ser present a l’hora de baixar roques i terra costa avall i no agafar ningú l’onada d’aigua entollada que el patac del despreniment va provocar, alçant-se sobre la carretera i anant a espetegar al centre comercial. Ara el Govern surt decidit –com no podria ser d’altra manera si es vol d’Andorra un país seriós– i revisarà i aplicarà normativa i maneres de fer en propietat privada, un concepte, la privacitat, que va començar a ser realitat a Andorra quan fa segles l’espai comú, gestionat com un bé de tots, va ser el camp de proves per a fer confiança de forma particular als qui volien establir-se i prosperar. La confiança que ara el Govern ha de tornat a fer possible per evitar actuacions imprudents, o si més no maldestres, en els repeus de la muntanya, que aquest país, i a vegades algú ho oblida, és un país de muntanya.

Per acabar, al títol hi ressona volgudament aquell Les roques i el mar, el blau, que Salvador Espriu va escriure filant país, topants coneguts i estimats de país i mitologia clàssica, relligats amb el seu estil amb fil de brodadura fina. Andorra, que no té l’amplitud del mar i el bressol dels déus queda encafit entre muntanyes, no es pot permetre la grisor, la trista grisor arreu, els colors esmorteïts del ciment i el quitrà cada vegada més escampats, privant la vista de respirar verdor i els sentits de notar quietud. Les urpades a la natura, les feridores urpades que se li han fet, han de quedar circumscrites en un passat i afrontar el present i el futur amb més sentit comú i precaució i amb aquella saviesa antiga de la gent d’aquest país, que se’l mirava, que se l’estimava, que en treia bon profit i el respectava.