La tribuna
El 5 de maig, o un altre dia
Les víctimes andorranes dels camps nazis també mereixen una data de record
El Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE) va publicar un divendres recent el llistat de 4.427 dels seus ciutadans morts als camps de concentració nazis de Mauthausen i el seu satèl·lit, Gusen, durant la Segona Guerra Mundial. Sembla que la relació no era completa, però complia el propòsit que poguessin presentar al·legacions els familiars supervivents i que poguessin ser inscrits definitivament, si encara no ho estaven, al registre civil com a difunts. La notícia la van difondre la pràctica totalitat de mitjans al sud del Runer.
Un col·lega de professió va descobrir i publicar que, una altra vegada, entre tants noms apareixia el de l’andorrà Anton Vidal Filipo (segurament Felipó, de segon cognom autèntic). Torna a passar, perquè Bermejo i Checa, al Llibre memorial. Españoles deportados a campos nazis (1940-1945), editat pel ministeri de Cultura espanyol, ja incloïa el mateix Anton Vidal Felipó, de casa Vidal del poble de Prats de Canillo, i cinc ciutadans més d’aquestes valls.
La petjada era massa clara perquè els periodistes no la seguíssim. Primer, en reportatges per aprofundir en la identitat i el destí que van tenir els esmentats a l’inventari dels investigadors espanyols. Després, amb una ampliació mitjançant finalment consultes personals als arxius del ministeri de l’Interior austríac, alemany, dels mateixos camps i fins i tot dels Estats Units, que completarien a fons i ampliarien el nombre d’afectats Roser Porta i Jorge Cebrián en el seu llibre.
Al dominical Informacions d’aquest diari es van posar cares i biografies sintètiques als sis esmentat pels investigadors espanyols: Vidal , i Miquel Adellach Torres, de cal Sella de Llorts, que va tenir més sort i sortiria viu del mateix Mauthausen; dos més van morir a Buchenwald: Josep Calvó Torres, de casa Jaumina de Prats i Josep Franch Vidal, de cal Ponet del Forn, i on van aconseguir sobreviure Bonaventura Bonfill Torres, de cal Candella de Meritxell, i Pere Mandicó Vidal, de cal Xicos de Prats, que abans ja havia passar per Flossenbürg i Mauthausen.
Roser i Jorge van completar la nòmina, tot afegint a aquests sis coneguts inicialment més noms i filiacions: Francesc Mora Calvet, de cal Jubellà de Sispony, traslladat a Buchenwald i Flossenbürg, on va desaparèixer i se suposa que va morir el 1944; Bonaventura Casal Farràs, de ca l’Aern de la Margineda, va ser alliberat molt malalt de Buchenwald i va morir poc després, el 1945; Francesc Vidal Casal, de la mateixa casa de la Margineda i amb destí final desconegut; Càndid Rossell, mestre de la parròquia d’Andorra la Vella, alliberat amb vida de Buchenwald; Anton Pons, pagès, nascut a França, va passar per Dachau i Mauthausen, on va morir el novembre de 1944; i Josep Gelabert, de cal Ribaló d’Andorra, conductor, que va passar per Buchenwald, Gandersheim i finalment Dachau, d’on el van alliberar l’abril de 1945, tot just cinc dies després d’arribar-hi.
La reiteració d’aquestes llistes pot resultar incòmoda per a alguns lectors que, fins i tot, les poden considerar inoportunes. I, tanmateix, els testimonis-autors de diversos llibres sobre els camps, i Neus Català, que també se’n va sortir i va passar de centenària, no s’estaven de dir, a les respectives obres o qualsevol que els entrevistés, que calia conservar aquestes històries i divulgar-les, com més millor, perquè fossin conegudes per tothom i evitar el compliment de la dita que qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. Iniciatives i formacions polítiques recents a Europa i al món que s’hi assemblen no en falten, darrerament, per part de desconeixedors d’aquells fets o d’altres que els hi neguen, tot i les evidències.
El govern espanyol, a més de la publicació del llarg llistat, reproduïa el decret de proclamació i commemoració de la memòria de les víctimes cada dia 5 de maig. Potser caldria pensar que, entre cada diada internacional d’allò o d’allò altre, no seria sobrer aquí establir el mateix 5 de maig, o qualsevol altre dia, per recordar amb una publicació, i tal vegada una breu cerimònia oficial, les víctimes andorranes del mateix horror.