Ens mancarà aigua?

Costa de creure i, d’entrada, sonava a fake new, però hem recorregut a l’hemeroteca virtual i confirmat que un col·lega nacional reproduïa la dada de l’informe de la institució privada World Ressources Institute, segons el qual Andorra ocuparia el lloc 21 entre els 164 països on han estudiat el risc del que anomena “estrés hídric”; és a dir, crisi de manca d’aigua.

Sembla cada vegada més evident, i no tan sols per la coincidència de científics, sinó per la comprovació empírica, que el canvi climàtic és un fet i que la crema de boscos, inclosos els de l’Amazònia, pulmó del planeta, no fan més que augmentar el nivell d’alerta entre les persones conscients, i més entre les conscienciades.

L’aigua és la clau de la vida, en general; la humana i la de dos dels tres gèneres de la natura. Ja fa temps que alguns estudiosos van anunciar la manca progressiva d’aquest líquid, sense contaminar, arreu del món, i que els llocs on n’hi ha amb una certa abundància seran objecte de guerres –alguns ja ho són–.

Queden lluny els temps romàntics de grans territoris encara inexplorats, i la idea que els recursos naturals, pràcticament tots, eren inesgotables. Inclosa l’atmosfera respirable i les fonts i cursos d’aigua dolça. Ara sabem que tots, fins i tot els que continuen abundants, són limitats.

En general, semblaria que estenem al conjunt d’aquestes valls l’eslògan que, si no recordem era de Caldea: “Paradís de les aigües.” Tot i que de vegades, segons com, ens sembli més aviat concordant amb el títol de la magnífica novel·la de Núria Gras Paradís d’ombres.

Aquí, mentrestant, una altra estadística assenyala que consumim 211 litres d’aigua per persona i dia. Sens dubte el turisme influeix, però no són només els turistes sense cura d’aquesta despesa en els hotels, més com de més nivell de serveis, però també el que queda de pagesia i els recintes privats per al bany, piscines i banyeres més o menys sofisticades.

I no és només això. Hem conegut el projecte de instal·lació per al ràfting a Sant Julià i el bany de realisme de FEDA, que adverteix que no hi ha ni es pot mantenir un cabdal suficient al Valira.

També hem pogut llegir els projectes de millora als camps de neu per a la propera temporada, com cada any amb importants inversions, sobretot en canons de neu –Marc Forné els deia “l’artilleria andorrana”– grans consumidors del líquid vital, no recuperable en el cent per cent amb el desgel.

Però el principal risc per als encara abundants recursos hídrics nacionals podria ser un altre ben diferent, amb canvi climàtic –en mes proporció– o sense. I és l’increment de la població, que continua constant, Segons l’últim cens “estimat” –ja és penós que no aconseguim quants hi som fixos, dintre de la legalitat– passem ja dels 75.000, i hem d’afegir els turistes, variables segons el full del calendari, però amb una mitjana de milers per dia.

També hem assistit a través dels mitjans al debat sobre el subministrament a la parròquia d’Escaldes, on insten a la companyia responsable –Capesa– a dotar-se d’una segona xarxa de captació, per evitar problemes, que ja s’han presentat i patit en un passat recent. I és l’epicentre del termalisme natural!

Doncs resulta que, per les condicions del terreny –on no cal escalar per la muntanya ni gratar-la–, la gran expansió constructiva del país es promou, precisament, en aquesta parròquia central. Ni més ni menys, si ho hem vist bé, que un miler d’habitatges nous.

Si no prenem consciència i actuem en conseqüència, també aquí, sobraran reserves per augmentar el cens d’espècies autòctones com la perdiu xerra, perquè moriran de set, o per manca d’aire respirable. No immediatament, és clar, però molt probablement ho podran veure i patir les generacions d’un futur –massa– proper.