La tribuna
Llegir Andorra
Abraonar-se (pacíficament, s’entén) contra els que ens volen menystenir és una obligació, el contrari vol dir que no s’estima Andorra, les seves institucions i persones
Què deu significar llegir Andorra? Certament, no es tracta d’endinsar-se en una novel·la, ni analitzar uns informes més o menys científics, didàctics i orientatius. Tampoc em refereixo a fer unes enquestes sectorials per descobrir necessitats, problemes o els assumptes que més preocupen els nostres conciutadans.
Per a mi, llegir Andorra significa la lectura de la realitat que sorgeix de cada situació. De la vida concreta i singular. Només cal pensar que la dramàtica de la vida és la dramàtica de les persones. Llegir Andorra, per tant, no és una entelèquia, és quelcom viu, real. Llegir Andorra, per tant, és un pensar personal. I és una realitat no pas Absoluta, General; és una realitat feta de persones determinades, individualitzades, fins i tot amb les seves problemàtiques que també són vives i reals. Persones que, segons el diari, un 42% van a la Seu d’Urgell (al Mercadona, a comprar). Són persones que lloguen habitatge a la Seu d’Urgell perquè és menys car que a Andorra, tot i que pugen a treballar a Andorra. Què succeeix, doncs, a Andorra? Llegir a Andorra és observar contínuament, dic i em refereixo, contínuament el grau d’incivisme que paulatinament s’apodera del país.
Llegir Andorra és adonar-se molt subtilment com la identitat –malgrat arrossades, histrionismes, festes Majors...– es va perdent a poc a poc. Llegir Andorra és descobrir que cada cop hi ha menys diàleg, que és sobretot revisió, examen, crítica d’un mateix per poder entrar en el joc de l’interlocutor.
Ben entès que llegir Andorra és no acceptar que es banalitzi i es vulgui deteriorar el país (i tothom callat) com quan per exemple en El Periódico de Catalunya, del passat 25 d’agost, a les planes 50-52 es va dedicar un article intitulat La Volta a Espanya en 40 personatges (Artistes, esportistes, polítics, famosos i criminals han donat forma al mapa mental ibèric), i a l’etapa dedicada a Andorra apareixia la fotografia de Jordi Pujol.
En l’apartat explicatiu es deia textualment : “ Andorra- Família Pujol. Andorra, indret (?) on es poden amagar diners. Els Pujol, dinastia política i empresarial amb molts diners per amagar. A l’enclavament (?!) dels Pirineus va ploure sobre mullat”. Només en vull deixar constància per la niciesa manifestada. No és la primera ni serà l’única, imagino. Per altra part, no sé on s’haurien de col·locar tots els “lladres” o presumptes, alguns, segons la justícia espanyola. En quina etapa de la volta no haurien de citar llistes i més llistes, per exemple a València, Andalusia, Barcelona, etc., referent a personatges emblemàtics no precisament per la seva ètica, legalitat i decència?
Llegir Andorra significa, és clar, intentar conèixer-la, estimar-la, i ajudar a fer-la millor. I com diu Hannah Avendt: “Les persones que no pensen són com somnàmbules.” És que som addictes al somnambulisme els qui vivim aquí?
Dic això perquè en intentar llegir Andorra amb humilitat, noto com una certa letargia. És allò de “l’anar fent” o viure sense esma. És allò de “l’anar fent” o viure sense anhel per transformar les coses. És el famós “és el que hi ha”. I jo pregunto “què és el que hi ha?”. I no som tots responsables de l’“és el que hi ha”?
Tanmateix es poden llegir persones , o la realitat mateixa, Andorra global. I llegir-la, a vegades, et plau, a voltes et pesa o et dol. Llegir Andorra és capbussar-se no només en el passat, sinó observar detingudament cap a on va, si és que vol anar a algun lloc, més enllà d’exterioritzar allò que no es té, és a dir un contingut profundament explicatiu, entès i assumit per tothom, fora d’aparences fàtues. Llegir Andorra és també no quedar-se mut davant de les bestieses –a vegades interessades, sorgides o no de l’interior– però publicades fora d’Andorra amb una manca de respecte enorme. Si ho féssim nosaltres, amb França i Espanya, ai!
Abraonar-se (pacíficament, s’entén) contra els qui ens volen menystenir és una obligació, el contrari vol dir que no s’estima Andorra, les seves institucions i persones –amb defectes, és clar–.
A mi em dol el mutisme existent a Andorra. Es té por? De què? Davant també de les anomalies, diguem-ho així, que poden crear alarma social, i cada dia en sorgeixen de noves?
Jo continuo cabrejant-me davant d’aquest mutisme. I això que sóc vell i ja ho he vist tot gairebé, però dec conservar alguna cosa de jove per cabrejar-me com faig, en veure, escoltar i llegir certes coses, de l’interior i de l’exterior. I també em cabrejo quan llegeixo sobre l’anomenada “angoixa” després de vacances, quan per exemple el país del sud, un 60% no ha pogut fer vacances! Llegir Andorra a l’interior i a l’exterior ens convé, i molt!