Qui paga no mana

Almenys a Encamp, qui paga no mana –també a la conurbació de la capital i Escaldes–. Diversos veïns de la parròquia es veuen obligats a assumir una part d’obra pública decidida per l’administració comunal. La darrera és al Pas de la Casa, la millora de l’entorn de l’església. Per endolcir la purga als setze afectats, el comú diu que només recaptarà entre els propietaris de la zona 216.411 euros dels 1.334.834 totals pressupostats, que inclouen un deu per cent per a imprevistos, en el que sembla un càlcul molt optimista del sobrecost endèmic dels treballs arreu del país.

Una altra mesura pal·liativa és que el pagament d’una xifra relativament important per a segons quina economia i els metres de façana de l’edifici és la possibilitat de pagar a terminis, amb un màxim de cinc anys, fet que implica una hipoteca a mitjà termini del pressupost microeconòmic concernit.

El principi que justifica la figura de contribucions especials és que el projecte –en aquest cas comunal– repercuteix en un augment del valor de la propietat privada afectada. Però sabem que l’economia no és una ciència exacta i, a l’hora de vendre, resulta complicat que realment es pugui obtenir un preu substancialment més gran pel canvi de fesomia del carrer o de la plaça.

El comú encampadà s’ha distingit –fins ara– per una moderació de les taxes i impostos propis que aplica generalment en la franja baixa. I no es pot dir que mai havia aplicat aquesta mena d’exaccions especials, perquè ja informava el diari que durant el mandat del cònsol Alís es va fer servir per a la reforma del carrer Major, al nucli antic.

Més recentment es va aprovar el mateix procediment per a la gran obra de les artèries principals, avingudes François Mitter­rand i Joan Martí, que fa mesos que duren, i el que queda. I que no es fan segons els criteri dels afectats, especialment dels comerciants, que estimen en un cinquanta per cent la pèrdua de vendes per aquesta causa.

Veus del mateix sector ja havien manifestat a tothom que els volia escoltar i en diverses ocasions el perjudici que, al seu parer, els va causar l’obertura de la variant de la carretera general per fora de la població, directament des de la rotonda de l’antiga Radio Andorra fins a l’altura del Funicamp.

Més enllà d’estadístiques oficials –de vegades tan creïbles com els preus mitjans dels lloguers–, el tancament temporal o definitiu de comerços de la zona i de tota mena és constant, com es pot comprovar pels rètols a façanes o aparadors, anunciant el lloguer o el traspàs dels locals, que continuen buits, durant anys en alguns casos. En d’altres, d’edificis nous, ni s’han ocupat mai.

Darrerament, a aquests avisos s’hi han afegit altres que anuncien el trasllat del negoci –si obre en un altre lloc és perquè es veu viable– a la capital o a Escaldes. Cada dia més, el centre i el conjunt de la parròquia central –geogràficament– del país és una ciutat dormitori i la nova urbanització de luxe anunciada no canviarà aquest aspecte.

D’altra banda, quan passin els inconvenients de la gran obra, la circulació rodada quedarà restringida, en una mena de Vivand a mitges, que segons el criteri dels mateixos comerciants encara perjudicarà més la seva acti­vitat.

Les queixes a posteriori són inútils. La figura de contribució especial és al sistema legal vigent, com un termini per presentar recurs en contra. I sobre l’oportunitat de qualsevol obra pública, hi ha els temps previs d’informació i per presentar al·legacions. Però qui arriba a informar-se’n? I, en tot cas, les al·legacions no obliguen, i la institució, comunal o general, les pot obviar –per dir-ho suaument– olímpicament.

I així ens trobem que, en això dels programes de millora de les vies públiques i de l’afegit de les contribucions especials, qui paga mai no mana. Una altra cosa serà el vot conseqüent quan arribin eleccions. I les comunals estan al caure.