Les estadístiques estan bé i sí, tenim un problema amb els lloguers

Estem en l’era de la immediatesa, on t’has de pronunciar ràpidament, on no queda espai ni temps per a la reflexió i l’anàlisi. Una època en què aixecar la veu i abusar dels adjectius desqualificadors té més incidència que aprofundir, matisar i conciliar raonaments per avançar.

La controvèrsia sobre l’enquesta de pressupostos familiars (EPF) publicada pel departament d’Estadística del Govern d’Andorra n’és un clar exemple. Volem que els resultats publicats refermin la nostra tesi, de fet ni això: volem que validi el titular de la nostra tesi. I si no ho fa, preferim pensar que estan mal fetes, que els tècnics són uns incompetents i que probablement una mà negra els ha manipulat –resultats i tècnics– a la seva conveniència. Poc importen les notes metodològiques o quin és l’objecte central de l’estadística qüestionada. O diu el que vull escoltar o no serveix.

L’objectiu de l’enquesta sobre els pressupostos familiars és estudiar com es distribueix la despesa a les famílies analitzant-ho des de diferents perspectives: quan gasten a Andorra i quan a fora; quin percentatge de la seva despesa destinen a diferents serveis i béns agrupats per la seva naturalesa, o com es distribueix la despesa en funció de la tipologia d’unitat familiar, entre altres. L’enquesta es dissenya amb la voluntat de donar resposta als seus objectius i seguint la metodologia d’Eurostat i les recomanacions de les Nacions Unides.

L’EPF no té com a objectiu saber a quin preu s’estan oferint habitatges de lloguer avui, ni tampoc com ha evolucionat aquest preu els darrers anys, ni les característiques dels habitatges de lloguer. Totes elles qüestions molt importants però objecte d’un altre estudi, amb un univers d’anàlisi diferent i una metodologia també diferent.

Per ser coherent amb el seu objectiu i la realitat sociològica d’Andorra només dos terços de les 920 llars enquestades a l’EPF viuen en habitatges de lloguer, i d’aquestes famílies només un reduït nombre han canviat d’habitatge els darrers cinc anys. Per tant, és perfectament comprensible que l’evolució dels lloguers en el marc d’aquesta enquesta sigui molt similar a l’IPC dels dar­rers anys.

En cap cas podem extreure conclusions sobre l’evolució dels preus de lloguer dels domicilis que s’incorporen al mercat amb aquesta enquesta. Per contra, l’EPF ens dona dades molt significatives relacionades amb el mercat del lloguer i molt valuoses a l’hora de definir polítiques vinculades al mercat laboral, a l’accés a l’habitatge o a la regulació dels lloguers. Per exemple, l’enquesta posa en relleu que el nombre de persones per llar cada any disminueix, i creixen les llars amb una sola persona, que passen del 24,7% al 29,7% en cinc anys, i entre les persones que viuen soles cada cop n’hi ha més majors de 65 anys, concretament han passat de representar el 6,5% al 14,3%. L’enquesta també ens diu que els darrers anys s’ha incrementat significativament el pes de les despeses vinculades a l’habitatge (lloguer, aigua, electricitat, gas i altres combustibles) en el conjunt de les despeses familiars, arribant al 34,6% i situant-se, per tant, al límit que els organismes internacionals aconsellen per no posar en perill altres despeses bàsiques com l’alimentació, l’educació, la cultura o la salut.

Aquestes i moltes altres dades de l’EPF no ens diuen quin és el preu mitjà de l’habitatge de lloguer que s’està oferint avui, ni tampoc com ha evolucionat els darrers anys, però evidencien que el cost de l’habitatge cada cop serà un element més important en els pressupostos familiars, i en un entorn de salaris baixos, amb una creixent tendència a viure sols, amb més famílies monoparentals, amb una esperança de vida més alta i amb pensions baixes, és evident que les mesures vinculades a l’habitatge hauran de centrar les polítiques públiques dels anys vinents.

Sí, el cost dels habitatges de lloguer ha esdevingut un problema, un problema que s’ha accelerat pel transvasament d’habitatges de lloguer per a primera residència cap a apartaments turístics, per la falta de noves promocions destinades al lloguer, pel cost del sòl i, paradoxalment, perquè la recuperació econòmica dels darrers anys ha suposat un increment de la població i més demanada. L’EPF no calcula, ni analitza aquests efectes, no ens diu el preu al qual trobarà domicili un jove que es vulgui independitzar, o una família que arribi a viure a Andorra de nou, o una família que necessiti canviar-la.

No li podem fer dir a l’EPF el que no diu, però això no la invalida. Ens aporta informació valuosa en molts àmbits i també complementa el coneixement del mercat d’habitatges de lloguer. Tampoc podem desacreditar la feina dels professionals dels departaments d’Estadística perquè no ens agraden els resultats i menys fer-ho sense cap base metodològica ni tècnica. Al departament d’Estadística hi treballen economistes, matemàtics, econometristes, especialistes en gestió de dades, estadístics, persones preparades i compromeses amb la seva feina, i que els darrers anys han propiciat un salt qualitatiu i quantitatiu molt positiu en la producció d’estadístiques. Un país necessita un coneixement aprofundit de la seva realitat per facilitar la presa de decisions tant en l’àmbit privat com públic. És molt més important que les dades siguin fiables i disposin de totes les bases i fonts necessàries per ser elaborades, que no pas que diguin allò que ens convé.