Ales i arrels

Molts hi passen (hi passem) més o menys sovint, camí del sud. Bastants s’hi aturen, fumadors que amb bon criteri no fan la cigarreta al cotxe, o per prendre un cafè. Però pocs es prenen el temps, un cop arribats, per visitar un poble que s’ho mereix a bastament.

No és estrany veure, i paga la pena mirar, les ales del parapent desplegades al cel, gairebé a cada hora de llum natural de cada dia. Els esportistes especialitzats hi tenen un lloc ben proper per practicar els vols. I els agosarats, joves com a mínim d’esperit, l’ocasió de fer pujar l’adrenalina en una experiència segura, compartint aparell amb un monitor especialitzat.

De la carretera estant es poden triar bars, cafès i restaurants, fins i tot per a un àpat complet. També s’hi veuen botigues, com la d’embotits artesans i autòctons del lloc, ben preuats, pastisseria amb pastes també salades...

Però cal sortir-se’n i entrar al nucli antic per gaudir d’un conjunt arquitectònic típicament pirinenc, d’anys i en alguns casos de segles, que mereix contemplació sense presses.

El portalet d’entrada a la font bordonera convida a pensar en les antigues muralles i en batalles medievals per defensar-la d’invasors sarraïns. L’ajuntament és un altre edifici singular entre singulars, i el més destacat, l’església col·legiata de Santa Maria, que comparteix nom i fins i tot és una mica anterior a la catedral de la Seu.

Documentada des de les acaballes del segle X, com tants altres temples de la diòcesi es va anar ampliant i reformant, del romànic primigeni als estils de les èpoques de les posteriors actuacions, fins als segles XVII-XVIII. Actualment s’hi pot pujar fins a sota de la coberta, i trepitjar l’anterior, entre restes d’obres, segons ens explicava l’amfitrió andorrà i bibliotecari Alfons Codina.

Però la principal i més estesa fama d’Organyà ve del llibre de les Homilies. Descobert el 1904 pel doctor Joaquim Miret als arxius parroquials, durant molt de temps es va considerar el text més antic en català, posteriorment el degà entre els literaris i encara avui un dels primers en la nostra llengua.

In situ hi podreu veure una còpia, perquè l’original, com tantes altres peces del patrimoni de qualsevol comarca, està dipositat a Barcelona; en aquest cas a la Biblioteca de Catalunya,

Les Homilies es recorden cada any amb un esdeveniment important per als lletraferits: un concurs literari en diverses modalitats, gèneres i per a participants d’edats diverses i la Fira del Llibre del Pirineu, que acull les obres –actuals i no– dels escriptors de la serralada i de molt més enllà, ofertes per llibreters i editors, a més de concentració d’autors de publicacions recents per presentar les obres respectives i trobades com ara la d’editors amb bibliotecaris, sempre productives per a ambdues bandes i, indirectament, per als escriptors.

Enguany, lliurament de guardons i fira es van celebrar el dar­rer cap de setmana de l’agost que hem deixat enrere. L’any que ve serà el primer de setembre. Una visita en aquestes dates afegeix interès. Però amb Fira del Llibre o sense, per les ales del parapent i sobretot per les arrels històriques i el patrimoni, Organyà mereix una aturada llarga en el camí cap al sud, o una visita específica, sense ànim de continuar més enllà. Com acostuma a passar, la tenim massa a prop –o potser per això– i per això massa ciutadans d’Andorra la coneixen tan poc o gens.