Equiparar animals amb persones

El moviment animalista, el que tendeix a equiparar els animals amb les persones, ha obert un debat que si bé és positiu quant a la defensa i respecte pel món animal, a vegades adquireix un to simplista. Cal situar l’home, l’ésser humà, a dalt de la piràmide, que si bé biològicament és un animal, cognitivament té unes característiques que el fa singular: capacitat de pensar, llenguatge, transmissió cultural... els animals, en canvi, bo i que tenen certes capacitats no evolucionen com els humans. Estan en un pla inferior de la piràmide. Voler-los equiparar amb l’ésser humà no és correcte, com volem subratllar en aquest article.

El 4 d’abril del 2017 a l’Argentina, gràcies a una sentència d’una jutgessa de Buenos Aires, es va encetar el debat en concedir-se a la ximpanzé Cecília (Mendoza, Argentina) l’habeas corpus i l’orangutan Sandra va ser reconeguda com a “persona no humana”.

Anem a pams. Què és l’habeas corpus? És una expressió llatina que significa “que tinguis el teu cos”. Als països democràtics designa un procés judicial que protegeix els ciutadans contra les detencions realitzades per una autoritat, agent, funcionari, sense que hi concorrin els supòsits legals necessaris i implica la immediata comunicació d’aquest procediment al jutge de guàrdia perquè aquest pugui decidir sobre la correcció o no de la detenció d’una persona.

Històricament les primeres referències procedeixen del dret anglosaxó (llei del Parlament angles de l’any 1679), a Catalunya ja hi ha referències l’any 1428 en el “recurs de manifestació de persones”, recollit als Furs de les Corts de la Corona d’Aragó.

La ximpanzé Cecília, gràcies a la sentència del 2017, es convertia en el sinònim de l’alliberament animal. El Santuari Grans Primats de Sorocaba –ubicat a Sao Paulo (Brasil)– va obrir les portes per rebre la Cecília en ser beneficiada jurídicament com a ésser humà. La Cecília hi va arribar la matinada del 6 d’abril del 2017 i una cercavila li donava la benvinguda. El seu alliberament marca una fita en el dret animal en l’àmbit internacional i es convertia en el sinònim de l’alliberament animal.

El moviment animalista –com ja hem avançat– ha posat sobre la taula què és la persona humana i quin lloc ocupa dins la societat. Que quedi clar que la defensa dels animals és, en principi, lloable pel que representa d’interès envers una espècie diferent a la nostra, però que, com es diu col·loquialment, cal no barrejar la roba: l’ésser humà està per damunt de l’animal.

La societat actual tendeix a afalagar els animals de compa­nyia, gats i gossos majoritàriament, en detriment a vegades del nombre de fills a la llar. L’animal de companyia és només això, un company, una mascota, però mai pot desplaçar l’interès d’altres éssers humans. La societat animalista tendeix a decantar la balança i a donar prioritat a les mascotes. Només cal veure el nombre de clíniques veterinàries que s’han establert a la nostra societat (fins i tot hi ha perruqueries i es venen peces de roba per abrigar-los, vestir-los, etcè­tera).

El Papa Francesc a l’encíclica Laudato si (Lloat sies), al·ludint a sant Francesc d’Assís, ha cridat a respectar la natura i la solidaritat humana. Respecte i alhora perplexitat davant del fenomen de l’afecció creixent vers els seus animals de companyia en detriment de la solidaritat humana. “No, si us plau, no”, diu –lamen­ta– el Papa Francesc. Adela Cortina, filòsofa, al seu llibre Les fronteres de la persona. El valor dels animals, parla de la dignitat dels humans, on es diu que “la dignitat de la persona és el fonament dels drets humans, la clau per ésser membre de la comunitat moral i política. Malgrat tot, en les darreres dècades el moviment animalista proposa estendre les fronteres de la persona, la dignitat, la comunitat i els drets més enllà de l’espècie humana.” Segons la tesi que defensa Adela Cortina i des de la perspectiva dels animalistes, “alguns animals són persones i alguns éssers humans no ho són. Defensa que qualsevol ésser valuós hauria de formar part de la comunitat moral i política, ja que una autèntica democràcia hauria d’incloure tots els éssers que tenen un valor”. Aquest llibre de la filòsofa posa en dubte aquests corrents i proposa un model de societat democràtica, atenta al valor dels animals i compromesa amb la dignitat dels humans.

Des de quan hi ha l’anomenat moviment animalista? Segons Adela Cortina, sorgeix al Regne Unit a la dècada dels anys seixanta del segle XX (fa més de mig segle), quan alguns membres de la Lliga contra els esports cruels es comprometen a sabotejar la caça amb gossos. Era l’any 1963 quan sorgeix l’Associació de sabotejadors de la caça com a una entitat organitzada. A partir d’aquí l’animalisme ha anat sumant adeptes no sols al Regne Unit, sinó a altres països d’Europa, i per això hem volgut portar-lo aquí per alertar de l’er­ror en voler equiparar els animals amb les persones.

Cada cosa al seu lloc, com diu encertadament l’adagi popular.