El Prat Gran

Dimecres al vespre, a la Sala de Festes del Complex Esportiu d’Encamp, va tenir lloc la Reunió de Poble. Aquesta reunió es celebrava, suposadament, per copsar l’opinió dels ciutadans sobre la possible compra d’una part dels terrenys de l’actual Prat Gran per part del Comú d’Encamp.

No obstant, en realitat, va ser una reunió per dir-nos que després de moltes converses, valoracions i peritatges, la majoria comunal havia decidit comprar-lo. Falta signar l’acord, és cert, però el límit és el mes que ve. Un govern democràtic i assenyat hauria convocat aquesta reunió abans d’iniciar les primeres converses.

A més a més, cal remarcar que el comú ha decidit comprar pel “modest” preu de 16 milions d’euros, tenint en compte que estem parlant d’una franja de ter­reny llarga, estreta, humida i obaga per salvaguardar una part del Parc. Els que hi vàreu ser presents, estareu d’acord que serà un lloc esplèndid per anar amb la mainada i prendre el sol. Diuen que és “una qüestió estratègica”. Per a alguna butxaca, segur. Dit això, em pregunto quina necessitat hi ha de fer aquesta despesa, que no inversió, si degut a la cessió de terreny per part dels propietaris continua quedant una parcel·la, aquesta sí, solejada, de 4.500 m2?

Tanmateix, el que necessita Encamp, i és tan sols la meva opinió, és un conjunt de diversos llocs d’esbarjo distribuïts al voltant dels diferents nuclis habitats en lloc de centralitzar-ho tot en un lloc que, en la majoria d’ocasions, és a una distància respecte del lloc de residència insalvable. El mateix comú d’Encamp ha reconegut que és una opció, i que hi ha diverses parcel·les útils d’un màxim de 700 m2 per posar-hi un tobogan, un gronxador, un pipicà, 4 arbres i 4 bancs, suficient. I millor que tenir els fills amb la Nintendo, o no, no ho sé de segur.

I el resultat de tot plegat és un endeutament del comú del 110% per als propers 20 anys. El poble necessita, urgentment, fortes inversions en l’àmbit urbanístic per intentar capgirar el lamentable estat físic i anímic en què es troba la nostra parròquia. Amb aquest endeutament, el marge de treball per a els propers mandats és ínfim, per no dir gairebé nul. I continuarem així, la nostra impertorbable decadència…

Alerten els experts del canvi climàtic. Ho estem patint per tot arreu, i a casa nostra especialment des de l’any passat. Els dar­rers congressos de Neu i Muntanya celebrats a Andorra, i als quals imagino que els nostres polítics han acudit, deien que en els propers 20 o 30 anys als Pirineus no hi nevarà. Andorra, i amb això incloc la majoria de negocis, depèn en gran part de la neu. Si més d’hora que tard la neu escasseja i la xifra de negocis davalla gradualment entenc que les recaptacions per IMI, IGI, IRPF (etc.) també. I per conseqüent, també les transferències comunals… amb la inevitable conseqüència de l’augment de les taxes comunals, impostos, cotitzacions, higiene i radicació (etc.) i una davallada enorme en l’àmbit de la despesa social, la més fàcil d’eliminar.

Per explicar-ho amb gràcia, deixo aquí una anècdota: Quan la mare dels germans Roca, del Celler de Can Roca, va decidir finalment visitar el famós restaurant dels seus fills, va dir “I això, com ho pagarem?”