El toc de la tardor

Ahir a la tarda l’arqueòleg Pierre Campmajó ens explicava el seu estudi de la Roca de les Bruixes de Prats, quan encara el sol tocava amb els seus rajos els capcirons de les muntanyes i el fons de la vall s’omplia de la llum tardana del dia. En parlarem de les aportacions del Pierre Campmajó dissabte vinent, ja que aquest article és escrit una hora abans de la conferència expositiva que va tenir lloc a l’Espai Columba. De totes maneres, podem avançar que el treball d’investigació donarà alguna sorpresa, i la Roca de les Bruixes adquirirà un lloc destacat en el conjunt de gravats rupestres de l’àrea pirinenca.

A Santa Coloma el toc de la tardor comença a fer-nos mirar el nostre entorn amb la mirada que tot ho cerca per trobar pau i serenor. Cercar la pau allà on els camins en donen, frontera incerta del cos i de la ment. Aquella paret antiga que ha passat l’estiu esperant les pluges per mostrar-se neta de pols; paret que marca el camí, el callís, la callissa, la gravada. Les feines de l’estiu, amb l’herba, amb el bestiar, deixaven senyal de pas i de trebulosi fins que arribaven les pluges de tardor i s’emportaven o deixaven a la vora l’herba caiguda dels àrguens o del carro amb el fregadís. A Santa Coloma, el sol de final d’estiu encara s’ajau, s’estirassa una mica abans d’anar a jóc, es fa el mandrós, però d’aquí a pocs dies es pondrà sense gairebé ni tenir temps d’adonar-nos-en i es deixarà anar amb ganes de fer via i tapar-se amb la colga del llençol.

El toc de la tardor ens fa tornar a voler ser, a voler estar, en cos i ànima, en racons i recers de poc soroll i amplituds acollidores. Els grans vols de l’estiu, les anades i tornades a llunyanies desconegudes, la descoberta es torna ara, amb els primers batecs tardorals, en passes més contingudes per passatges habituals i coneguts. I gairebé en tenim ganes, anhelem que les fulles comencin a enrossir i a poc a poc pintin el paisatge de colors mengívols, de carabasses, de castanys, de caquis, de verolats, de coures que donen a la vista la plaent visió del lloc, de la intimitat del lloc. Els pollancres, que a l’estiu s’alcen i s’estiren com banderes, ara començaran la dansa i s’aniran despullant. Els beços faran la viu-viu fins a les primeres gelades i després encoixinaran d’un dia per l’altre els seus peus, per on els nostres passejaran ja abrigats amb màniga llarga i calçat tapat. Les freixes de vora el rius, a les riberes, també es trauran el vestit perquè el sol doni a l’aigua el toc de llum i ens faci recordar que baixa viu i sense aturador des de fa segles, abans que l’hivern amb la neu li refredi la llera i el seu lligam de vida amb nosaltres.

I els bolets, ancestral menja que tant gust ens fa cuinar-los i tastar-los com l’anar-los a buscar. El bosc i les clarianes, les eroles, ens fan sentir més a prop de la natura, ens fan notar que en formem part, encara que anem d’aquí a allà amb més pressa que tranquil·litat, amb els sentits encarcarats per les imatges virtuals que ens arriben i ens sacsegen des de les pantalles que, si les deixem de banda, o les sabem deixar de banda una estona o una bona colla d’hores, ens permetrà afinar la vista amb els colors naturals i al natural, sense filtres i mirant de fit a fit l’estesa de natura. I amb la vista, l’oïda, el mateix soroll de l’aigua del riu o del rierol, o el cantussejar de la font, o les veus de l’ocellada que es diuen on trobar les últimes mores a pellucar o els prinyons o les serves madures i farinoses.

Enfilem la tardor amb aquesta mirada a les coses que ens envolten sense cercar més enllà de la naturalitat i les essències. Els focs d’artifici i el soroll tenen el seu moment, a l’estiu, quan les hores són llargues i al capdavall del dia la nit es deixa omplir de festa i de moviment. La tardor reclama més quietud, ella mateixa és quietud i les estampes de tardor ens serveixen per recuperar calma i aplom. I no ens dol, ans al contrari, voltar i sortir a caminar, a sadollar-nos de muntanya, però així com a l’estiu anem lliures a contravent, a pit obert, ara el cos i la pell agraeix el caliu de l’abrigall, el notar l’escalfor pròpia quan l’aire comença a refrescar i les primeres neus dels cims ens fan tornar a saber que el fred es presenta sense demanar permís, tot i recordar-nos, sortosament, que a casa, a dins de casa, allarats, s’hi està tan bé.