El decebut

D’entre les nombroses definicions d’aquest concepte he triat aquesta: trencament brusc i inesperat de la confiança. És a dir, la frustració sobtada de l’esperança. Tanmateix té molts lligams amb la desil·lusió. En casos extrems és sinònim de traïció. La decepció voluntària del proïsme entranya traïcions. I es pot referir la decepció a tot l’humà animat o inanimat. El poble queda decebut per polítics als quals donen el seu vot per a guanyar unes eleccions i no es produeix la victòria. De manera sovint també i reiterada deceben els polítics que no compleixen les seves promeses electorals, una i altra vegada.

El més greu succeeix quan es desconeix que el decebedor no és com hom creia que era, o com aparentment es mostrava i s’ensenyava. Tanmateix és important decebre’s alguna vegada per fer-se més persona amb un aprenentatge sòlid, aprofundit, humà, ètic i no suspicaç, i més prudent del que és la realitat humana. Amb tot, masses decepcions poden socavar confiança en nosaltres mateixos i fins i tot disminuir l’autoestima. I sovint, “el ja s’ho faran”. Però, en dosis equilibrades, és bona per no somiar amb fades o titellaires. Només cal llegir o rellegir Dickens o Balzac.

Avui més que mai és difícil discernir entre les diferents actituds humanes que porten a terme els homes i dones polítics, i nosaltres mateixos els privats: hi ha com una mena de barreja entre veritat, mentida, ètica de la responsabilitat (Camus, Ahrent), comunicabilitat, empatia, simpatia, promeses reals, il·lusions fetilleres, mitges veritats, és a dir, tot el que porta al cabàs una persona mínimament intel·ligent i amb tota mena de gestos teatrals quan entra al mercat per apropar-se amb venedors i clients.

Per altra part, en tots nosaltres, hi ha una necessitat d’escoltar –és a dir, que ens diguin– el que volem que ens diguin. D’ací, l’empatia, la comunicació, l’endevinar que estem orfes de carinyo, de tocaments, de selfis, de rialles, de verbalitzar admiracions. I s’ha de saber fer, fins i tot se’ns pot renyar, si hom domina els rictus facials i gestuals sense esverar l’aviram, dient que menjar més o menys depenent del galliner. No tant del qui tenen com a responsabilitat l’administració de tot el galliner, sinó de les gallines i els de galls, ells mateixos, i així es crea com una certa culpabilització entre la massa.

En una època de grans decepcions, al costat nostre, a baix i a dalt, al nostre continent i arreu del món, és bo que de tant en tant, s’albirin maneres de fer diguem-ne més casolanes– encara que puguin, tal volta, crear il·lusions no veraces que ens puguin conduir a decepcions a les quals més o menys, estem habituats.

És tan gran la necessitat d’aquest poble de retrobar il·lusions que és gairebé un miracle que aparentment almenys no s’hagin sentit els habituals profetes de calamitats, darrerament, ni mots rondinaires o plens d’acrimònia. Recordo –bé, em sembla entre tenebres– la figura d’un home baixet amb altes responsabilitats institucionals que va posar el poble andorrà al peu dels cavalls, no fa pas gaire anys. I ara, ell em sembla que es passeja per jutges i jutjats.

No m’agradaria viure contrariat, categoria que es produeix sovint en el nostre país. Si neix el desencant pels fets posteriors del “personatge” que ha regalimat simpatia i empatia a dojo, s’hauria acabat gairebé tot, malauradament ha succeït altres cops. Això sí, sense tanta bonhomia...

El que em demostra tot plegat és que som un poble senzill, que ens plau que ens afalaguin, que no volem sentir-nos lluny del “poder”, però sobretot que no ens enganyin amb mots i gestos afables que després es trepitgen com les fulles que cauen dels beços a la tardor.