La gent que se'n va

Un dia et diuen: s’ha mort determinada persona. I en el mateix moment el cervell i el cor treballen plegats i manifesten la més verídica i certa revelació. Hi ha morts que no t’afecten perquè formen part del procés natural de la vida, n’hi ha que assumeixes amb respecte i n’hi ha d’altres que immediatament et retornen a moments especials que es repeteixen, es dibuixen i sents, i que són una mica com la magdalena de Proust. De sobte t’eixamplen per dins i et fan veure una part llunyana de la teva vida, quasi oblidada, però que en el moment de produir-se la notícia desperta espontà­niament.

La història d’avui té a veure amb un patí, un patí de vela que el meu amic va recuperar després de passar uns anys abandonat en una platja de Castelldefels; la història té que veure amb l’amic que em va acollir a casa seva fa molts anys, la casa del patí de vela, en retornar jo d’Eivissa en el meu primer desconsol d’amor. No l’havia vist des fa quasi quaranta anys, però des del moment de conèixer la seva mort un riu d’emocions corre per la meva sang.

La vida de vegades et porta per camins molt diferents, i les circumstàncies t’allunyen de les persones que sense estar directament implicades, sofreixen els danys col·laterals, de manera que es perd el contacte (per exemple, quasi totes les persones que formen la família de la parella quan es produeix una separació matrimonial).

A l’hora de la veritat poden passar quaranta o cinquanta anys i, de sobte, t’arriba la notícia que et colpeja i et porta un cop i un altre la imatge d’aquella persona a la memòria

També, com deia al principi, pot succeir el contrari: persones que et són pròximes i amb les quals tens més tracte et comuniquen la mort d’un familiar i, per molt sincera que sigui la condolença, no hi ha una relació directa entre la teva persona i el difunt i de seguida s’esborra de la consciència.

El cervell humà és una màquina prodigiosa; és capaç d’apropar-te a un record molt llunyà i allunyar-te d’un esdeveniment actual al qual no has prestat gai­re atenció. Tenim una memòria selectiva, i sobretot una d’afectiva que és la raó per la qual he començat aquest article.

Hi ha gent que se’n va, però que sempre quedarà amb tu, perquè aquest mateix sentiment que et desperta quan et comuniquen la notícia perdurarà fins a la fi de la teva vida en un calaix del cervell i en un sentiment del cor. Moltes vegades em pregunto si, després de tot, quan ens morim no ens convertim en una espècie de vibració, com una nota musical, en què d’alguna manera connectes amb aquelles cançons que més s’han ajustat al ritme de la teva pròpia vida. Benvolgut amic, descansa en pau.