'Homo cíborg'. Ètica i moral (i II)

L’impressionant allargament dels anys de vida també podria ser un factor que convida a l’eugenèsia. Tot un somni per a doctrines polítiques vençudes a mitjan segle XX. D’una esperança de vida de 25 anys del segle I dC hem passat als 65 anys a mitjan segle XX, assolint els 83 d’avui, amb previsió d’elevar-la als 100 l’any 2030. Alguns entesos avancen que ja han nascut avui els humans que compliran 200 anys de vida. És clar que amb aquestes dades és fàcil que s’imposi un control eugenèsic de la vida i de la mort, per part dels estats. Seran ells, o en el seu cas el somiat estat universal, qui regularà –per allò de cuidar el que els nazis definien com a “espai vital”– quan s’ha de néixer i quan s’ha de morir? O durant el procés de concepció se’ns col·locarà un xip al cor amb data de caducitat en funció de les necessitats dels mercats de producció i de consum?

Amb aquest panorama ja podem imaginar-nos, encara que sigui de manera figurativa, la revolució que això suposarà, no solament per a les ciències socials i polítiques, sinó fins i tot per als valors morals i ètics, que necessàriament hauran de ser revisats o recreats. Però és massa aviat per parlar de moral i ètica. En una societat hedonista i relativista com la nostra no és una temàtica prioritària.

La filosofia aristotèlica definia l’home com un animal social i polític. El cristianisme, com a portador de valors. Actualment, des del maig del 1968 hem “evolucionat” (entre cometes) a ser portadors de drets, amb vocació per esdevenir més endavant, ja en la fase posthumana, a ser portadors d’algoritmes en xarxa. Les persones ja no es miraran a si mateixes com a éssers autònoms que veuen la vida d’acord amb els seus desitjos, sinó que s’acostumaran a veure’s com una col·lecció de mecanismes bioquímics que serà constantment monitorada i guia­da per una xarxa d’algoritmes electrònics. Així es podran sentir els posthumans.

Aprofitant les descobertes de la informàtica, la tecnologia ja fabrica màquines que fins i tot poden substituir moltes de les tasques que fins avui estaven reservades en exclusiva al raonament humà. Una màquina ha guanyat un campió d’escacs. Però el que és més sorprenent és que hagi guanyat amb la sola programació de les regles del joc contra els millors jugadors del go, joc xinès que necessita grans capacitats de raonament i molta improvisació.

Ja és una realitat que aquestes soles branques de la ciència poden dur la humanitat a un canvi d’espècie, i donar pas en el transcurs del segles a un ésser híbrid entre humà i màquina. Fa escassos tres mesos que la ciència per primera vegada ha reeixit en crear vida artificialment i Ray Kurzweil, un dels més poderosos apòstols del transhumanisme, director d’enginyeria de Google, ha anunciat per a l’any 2045 la possibilitat de transferir memòria, esperit i consciència a l’ordinador.

La gran incògnita no és tant saber avui si aquest home nou serà una realitat en el que queda del segle XXI o ho serà el XXII. Els canvis operen sense que ens n’adonem. El que realment importa és saber si aquest ésser híbrid (cíborg), destinat a consumir i produir, serà un ésser lliure en el sentit de gaudir d’una capacitat de consciència per pensar i obrar segons la pròpia voluntat de la persona, o podrà ser manipulat, comercialitzat com una màquina o una cosa.

El que sí que val la pena notar avui és que, en el sentir de la gent, les ciències anomenades humanes que conformen la civilització humanista no segueixen la mateixa evolució que les anomenades ciències tècniques. La filosofia, històricament qualificada com a mare de totes les ciències, es va suprimint dels programes escolars, i les ciències socials i polítiques estan quedant fora de context. Els avenços imposaran la seva pròpia llei. La tecnologia serà un poder inductiu amb la progressiva pèrdua dels nostres principis socials, jurídics i polítics tal com els hem viscut fins ara. És que aquest homo cíborg gaudirà de les mateixes facultats de què ha gaudit fins avui l’homo sapiens per jutjar lliurement i també actuar lliurement?

Aquest serà el gran repte per a les properes generacions. Fer possible que l’híbrid entre el superhome de Trotski i la supermàquina de Ray Kurzweil pugui seguir catalogant-se com a persona. Noció aquesta que es defineix per la presència de certs atributs, com són la consciència, la sensibilitat, la capacitat de raonar, la llibertat per escollir, el sentit de la responsabilitat i la justícia. El que separa avui l’home dels altres éssers vius no és tant una diferència absoluta, sinó més aviat una qüestió de grau. La mateixa diferència podrà donar-se entre l’home i la màquina, o en el cas d’un ésser i un ésser híbrid, quina serà la part dominant?, la mecànica o la humana?

Certament que en una societat democràtica el progrés tecnològic pot ajudar a augmentar la llibertat i el benestar a condició d’assegurar-se que les tecnologies aplicades estiguin exemptes del perill de deshumanització total o parcial de l’home nou. S’imposa ja una nova bioètica. El progrés mai pot avançar transformant la persona en una cosa. És una qüestió de dignitat per a tota l’espècie humana.

Acabaré amb una cita de Sant Tomàs que il·lustra la diferència conceptual de l’ètica i/o la moral del passat i la del futur. El segle XIII a la obra Suma teològica, el fundador de la filosofia escolàstica afirma que “el ruc no espera esdevenir cavall perquè deixaria de ser ell mateix”. El trashumanisme ha capgirat el seu sentit. “El ruc no necessàriament ha de ser un ruc. La seva única finalitat ha de ser procurar maximitzar la durada de la seva vida i la dels seus descendents, i si això l’ajuda a transformar-se en cavall, per què no?” Personalment avui actualitzaria la idea en una societat individualista i hedonista que vol fer realitat la il·lusió de ser feliç sense tenir clar com fer-ho. Si per intentar-ho hem de deixar de ser persona per passar a ser una cosa, per què no?

El relativisme ètic i moral es va imposant a poc a poc en el món. Tot és relatiu. Res és veritat o mentida. No existeix ni el bo ni el dolent. Tot és possible. Syviane Agancinski en un brevíssim assaig, L’homme désingarné, fa referència a una declaració de l’actual president del Comité Consultatif National d’Éthique (CCNE) de França, aparegudes al diari Les Échos el març de l’any passat, en què el president declara que la noció de valor és quelcom relatiu. I afegeix: “Je ne sais pas ce que sont le bien et le mal”, i encara més, “le CCNE n’est pas la pour indiquer où se trouvent le bien et le mal”.

El Comité Consultatif National d’Étique pour les Sciencies de la Vie i de la Santé, que el declarant presideix, és un organisme consultiu que a França té l’estatut d’autoritat administrativa independent, i la seva missió és donar l’opinió sobre els problemes ètics i les qüestions societàries plantejades pels progressos del coneixements en l’àmbit de la biologia, la medicina i la salut.

Les preguntes que s’imposen són dues. La primera és si la funció dels comitès d’ètica no és la de pronunciar-se sobre el bé i el mal, quina és doncs la seva real funció?, la d’assessorar l’agrupació d’àrbitres de futbol? La segona és qui hauria de definir l’ètica i la moral de l’home nou, la família, els governs, les esglésies, el sistemes educatius o la societat en general? La meva resposta seria la filosofia axiològica o ciència dels valors.

*Òscar Ribas Reig, Excap de govern