'Els carrers per a les persones'

Per les festes de la Mercè a Barcelona es va portar a terme una experiència interessant, amb la intenció de canviar el xip que tots plegats encara portem incorporat, com és recuperar Els car­rers per a les persones. És a dir, que hem d’anar a recuperar que el carrer –sobretot en aquell que vivim– torni a ser un lloc on la convivència, el diàleg, el joc, les persones, en definitiva, siguin prioritaris. Durant l’era dels cotxes, aquests han estat amos i senyors d’un espai usurpat a les persones. L’aparcament, la circulació, han canviat –en poc més de mig segle– l’ús d’un lloc que els nostres avis recorden com allà on la gent dialogava, jugava, es feia la festa, la distensió –sobretot a l’estiu–, quan hom agafava la cadira per baixar al carrer i prendre la fresca i garlar amb el veïnat mentre la mainada feia de les seves. Els cotxes i la televisió ho han esborrat i ara els carrers són un lloc de pas, plens de vehicles a la calçada i a la vorera amb els patinets, bicicletes o escúters. I tothom amb el mòbil davant dels nassos.

Per un dia la Via Laietana va ser un oasi de pau i tranquil·litat. Donava gust veure com grans i menuts descobrien el plaer de passejar, jugar, participar a plantar unes plantes, poder caminar descalç per la sorra, sobre el fullam tardoral... jugar a fer construccions, anar en bicicleta, caminar sobre uns pots, jugar al tres en ratlla... a escacs, a jocs de taula.

Els que hem vist aquesta important via en un dia normal ens semblava un miracle la seva transformació, metamorfosi ni que sigui per un dia però amb voluntat de ser un referent. Recuperar l’espai Els carrers per a les persones, com es deia.

La Via es va dividir en cinc espais. Des de la plaça Urquinaona en direcció el mar el primer era el titulat precisament Els carrers per a les persones, on se’t recomanava “descansa i relaxa’t llegint una revista i escoltant concerts de piano en directe”. Qui volia i en sabia es podia posar a tocar una peça al piano que de seguida aconseguia un públic atent. La mainada i els pares s’ho passaven d’allò més bé. El segon sector era Donem pas al verd, on els arbres i les plantes predominaven i on es podia plantar una heura –sempre assessorat per alguna persona experta–, conèixer el nom de plantes i d’arbres. Els horts urbans i conèixer entitats que gestionen els diferents espais de cultiu. El següent, el tercer, es deia Ciutat de vianants, amb una exposició on s’ensenyava i ens invitava a “descobrir els beneficis de pacificar els carrers de la ciutat per tal que les persones siguin les protagonistes”. Anar en bicicleta perquè “tothom té dret a sentir el vent als cabells”. L’espai següent, el quart, es deia Una mobilitat sostenible, on hi havia un speaker’s corner, racó per la reflexió sobre la mobilitat, la qualitat de l’aire i les ciutats del futur. Em va cridar l’atenció que en un punt determinat hom podia consultar quina distància hi havia –per exemple– entre casa seva i la plaça Catalunya. Una dona en veure que només hi havia un quilòmetre (uns 15 minuts caminant) es va fer el propòsit d’anar-hi a peu més sovint. També hi havia una prova titulada Cursa de transports urbans per saber quin era el mitjà més ràpid a peu, amb bicicleta o amb transport públic. Hom podia comprovar la mesura, la contaminació acústica de la ciutat i escoltar com és i com pot ser la ciutat. Una altra prova curiosa, la de “provar l’accessibilitat”. El circuit es feia amb cadires de rodes, antifaços i bastons de cecs. I finalment l’espai Una ciutat jugable, amb taules i bancs per practicar jocs de taula, tradicionals i nous: escacs, simultànies assessorades pels qui saben les regles dels jocs, posar uns cavallets que funcionaven pedalant una bicicleta... hom va recordar quan era petit i al carrer hi passava un carro de tant en tant i podies fer córrer el cèrcol (també n’hi havia), jugar a bitlles, al parxís...

De cop i volta em vaig adonar que per a aquells infants jocs que ja havien desaparegut se’ls presentaven com la darrera novetat, i és que la capacitat de sorpresa de la mainada és infinita. Grans i petits gaudien d’una forma diferent com feia dècades que no es veia en un espai, el carrer, que sempre està ocupat pels cotxes, els semàfors, la pressa, la remor... Per un dia la Via Laietana va ser un carrer per a les persones. Tant de bo que arreli aquesta voluntat de recuperar els carrers de la casa on vivim i com una taca d’oli es transformin en àgores en què els grans i els petits recuperin un espai que havia estat seu, però del qual l’imperi dels cotxes i la remor ens han foragitat. Aquell dia les persones van ser prioritàries i els cotxes i els semàfors no hi pintaven res.

Era un autèntic regal passejar per la Via Laietana sense pressa, poder badar cada dos per tres i gaudir de l’espai amb plantes, jocs, sensacions que semblaven desterrades. Tant de bo que Els carrers per a les persones no sigui flor d’un dia. Que els adults i els infants, que descobrien jocs i sensacions, els puguin tenir aviat a prop de casa.

Els carrers per a les persones.