Cultura a la Roca de les Bruixes

A l’Espai Columba, les ratlles i les cassoletes de la Roca de les Bruixes projectades a la pantalla atreien la vista de la Denisa Font, mentre l’arqueòleg Pierre Campmajó explicava el resultat de l’estudi que, encarregat pel Govern, a través del Ministeri de Cultura, vol aprofundir en el conjunt de gravats més important d’Andorra i gairebé de les veïnes terres pirinenques. Tal és d’important la Roca de les Bruixes com a evidència cultural d’un temps passat, perdut en la fondària dels segles, però ben visible allà dalt a l’esperó de roca de dalt de Prats. La Denisa Font, que té gran estima a la seva parròquia de Canillo i també al país sencer d’Andorra –estima que podem copsar en els articles que escriu en aquesta mateixa Tribuna del Diari d’Andorra–, feia l’observació que l’indret on hi ha la Roca de les Bruixes és bo per als bolets, i que s’hi fan rovellons, volent dir amb això que a la tardor poca o molta gent té les ganes d’enfilar-se bosc amunt i, sigui per casualitat o per saber l’indret exacte, van a espetegar on hi ha els gravats. Ho deia, la Denisa, en el torn de preguntes en acabar el Pierre Campmajó la presentació del treball, la part final de la qual va dedicar a la protecció, indefugible, del jaciment. Com a expert en gravats i coneixedor dels perills de degradació o pèrdua d’aquests, ja va parlar l’any passat, quan es va produir la polèmica sobre l’accés lliure i l’afluència de visites a la Roca de les Bruixes, de mirar de fer un tancat amb barrillons de ferro, encerclant la roca, per evitar així cap pertorbació humana del jaciment i, a la vegada, poder contemplar els conjunts de gravats a una distància suficient per veure’n prou detalls. La protecció física, que ens pot semblar una ingerència o una alteració de l’indret, és norma comuna i generalitzada en qualsevol jaciment arqueològic associat a pintures o gravats rupestres. El conjunt de pintures prehistòriques llevantines, declarades patrimoni de la humanitat, que formen un arc que va paral·lel a la línia de la costa mediterrània des de l’alçada de Múrcia –les més properes a Andorra– fins a la Roca dels Moros de Peramola, una mica més enllà de l’hotel Can Boix, tenen gairebé totes tancats metàl·lics amb barres de ferro, a les quals et pots acostar però no les pots tocar. Si heu visitat les esplugues i balmes de la serra de Guara, al nord de Barbastro, plenes de pintures llevantines, haureu vist com totes tenen l’enreixat al davant. Aquest serveix per evitar alteracions degudes a la mà humana quan hom hi arriba per lliure i, d’altra banda, quan les visites guiades són al lloc, s’accedeix per la porta i així els poden donar les explicacions. Si a la Roca de les Bruixes de Prats no es posa una protecció, més d’hora o més tard haurem de lamentar alguna malifeta, i seria una pena veure malmès el jaciment, quan se’n sap la seva importància i ressò.

L’estudi del Pierre Campmajó ha consistit a fotografiar la Roca de les Bruixes i també la reproducció, molt ben feta i totalment fidel a l’original, que hi ha instal·lada davant del Palau de Gel de Canillo, una iniciativa de fa anys del Govern que és una meravella poder-la veure a peu pla. Un cop fetes les fotografies de conjunt i de cada part de roca, el doctor en arqueologia que precisament va fer la tesi doctoral sobre els gravats rupestres de Cerdanya, publicada l’any 2012 a Canet, per edicions Trabucaire, amb el títol Ces pierres qui nous parlent: les gravures rupestres de Cerdagne, Pyrénées-Orientales, de la fin de l'âge du fer à l'époque contemporaine : corpus, approches chronologiques, spatiale et culturelle, fa el calc sobre la fotografia i obté, full a full, la totalitat de les marques a la roca, siguin gravats o cassoletes. I n’hi ha més de 2.500 que després de fer-ne el calc, estudia i compara amb altres, observant si hi ha indicis d’alguna grafia ibera, com tantes se’n troben a la Cerdanya. La conclusió de Campmajó és que la Roca de les Bruixes és un indret de trobada per motius rituals, per tant, un lloc sagrat, tingut per la gent d’aquells darrers segles d’abans de la nostra era com una roca on projectar unes manifestacions culturals en forma de gravats i incisions a la roca. Potser, com indica Campmajor, incisions que servien per obtenir pols de la roca que després era feta servir en ungüents. Costum que els pastors de la muntanya de Núria, al Ripollès, tenien semblant, quan el dia de sant Gil s’enduien bocins de l’anomenada Roca de Sant Gil per després picar-los i fer-ne pols i aplicar-los, com a remei miraculós, als remeis amb els quals guarien els ramats.

El miracle d’avui en dia és poder tenir intacta la Roca de les Bruixes, després de tants segles. Que és un indret on la cultura de moltes generacions de gent andorrana ha tingut al cap. Ho manifesten els gravats, antics i medievals. Quan el Pere Canturri, l’any 1962, va fer la històrica troballa, Andorra va guanyar un graó més a la seva cultura mil·lenària i avui en dia, la Roca de les Bruixes, ara estudiada en tot detall per Campmajó, agafa tot el sentit d’indret amb una gran força de sentiment col·lectiu, tan valuós com poden ser els megàlits com els murs i els campanars romànics.