Autoajudes o galindaines

Darrerament s’ha fet famós un llibre intitulat Manual de la resistencia del cap de Govern espa­nyol en funcions, Pedro Sánchez.

Ben entès que no l’he llegit, ni penso fer-ho, però pels comentaris que m’han arribat seria com una mena de vademècum per sortir indemne de totes les dificultats, en aquest cas les polítiques. La resistència, en definitiva, per aconseguir l’èxit. Cas emblemàtic, el d’aquest polític!

Des de fa una colla d’anys ha sortit al carrer una mena de literatura de “baixa qualitat” per a un món descregut, esmaperdut, aïllat i buit. Solen ser manuals que es venen en quioscos, estacions de tren, aeroports i per Internet, però també gaudeixen de seccions en les grans llibreries. Es compren, em diuen, amb il·lusió i normalment, també em comenten, es deixen en un racó a les primeres de canvi. És una mena de depriment perversió de la “vella” filosofia moral que intentava formar i estructurar el caràcter de l’home lliure, responsable i conscient dels seus drets i deures en el món que els tocava viure. És una mena de teràpia pseudo-psicològica, la majoria. Per intentar ser fort davant de les adversitats. No cal confondre aquestes receptes amb l’esforç i els propòsits per millorar en el comportament i en la personalitat, que són intents notables i respectables.

Altrament, la concepció de l’autoajuda banalitza aquests conceptes d’esforç, treball, disciplina i anàlisi per triomfar, sense cap tipus de grandesa, en la vida. Potser l’únic exemple lloable d’autoajuda ben admirable és el de Daniel Defoe, al Robinson Crusoe.

Són temps convulsos i per això, així com els polítics acudeixen a la innombrable tropa dels assessors, la “plebs”, o part d’ella, assisteix a tota mena de reforços psicològics, de gurus especialitzats en qualsevol mena de tècnica psicològica, més aviat barata, per donar forces als desemparats. En una societat en què els tòtems religiosos o espirituals s’han convertit en futbolístics o ninots de pa sucat amb oli –i que es diu forta, lúcida, i emprenedora (on les buidors proliferen com els bolets a la tardor)– la soledat és majúscula, la presència dels anomenats llibres d’autoajuda es venen com els xurros. Només cal revisar les llistes dels llibres més venuts, que a part dels relats polítics sobre els fets més subjugants (corrupció de tota mena, canvi climàtic, el procés català, etc...) estan encapçalades pels llibres d’autoajuda.

En situacions d’una certa debilitat psicològica, jo soc molt més partidari de parlar amb persones que amb la seva experiència, en la seva vida, s’han construït un veritable creixement sòlid de seny i saviesa. De llegir llibres en els quals els personatges s’adrecen cap a la honestedat intel·lectual i l’altra. Repassar clàssics de política, de sociologia, de literatura (grans novel·les mestres de la vida) i fixar-me en les persones que no llencen proclames salvadores, que em recorden, a vegades, els venedors dels elixirs per fer créixer els cabells de les velles pel·lícules del Far West.

L’autoestima i l’autoajuda sempre han d’anar acompanyades de l’ajuda i de l’estima de les altres persones, que són paradigmes per a mi per la seva decència, honestedat, intel·ligència, sigui en la vida pública o en la privada. Persones senzilles – signe d’intel·ligència– que malgrat hagin “triomfat” o “no”, sempre seran una pauta indicativa del saber fer i estar.

A Andorra n’hi ha una colla, d’aquestes persones. A vegades només ens fixem en els xoriços i oblidem quantitat de persones anònimes que són els que realment fan, mantenen i són el país. El fet de no saber si som un poble, que sí i que no, una ciutat, que sí i que no, i un país petit que sí, però amb certes característiques de totes les referències anteriors, fa que moltes vegades siguem una mena de societat híbrida on passen desapercebudes la bondat, el seny, la senzillesa, la lucidesa i s’espavilen a créixer amb més rapidesa tota mena de males herbes.

I aquestes persones, les que són persones, s’han fet sense cap mena de llibres d’autoajuda. I elles són l’ajuda psicològica i mental per a les altres. Per ser forts davant les dificultats no es tracta de consumir galindaines, més aviat força interior i molt de seny. També hi ajuda el silenci creatiu. I encara ens queden els veritables professionals, o els que creuen que en el món hi ha més bondat que maldat, malgrat no ho sembli.