A mossèn Ramon de Gósol

Aquella llum de Gósol. Aquella calma de Gósol. Aquell batec de poble. Aquella pau. Dilluns al migdia fèiem el comiat de mossèn Ramon Anglerill, rector de Gósol, mort dissabte de la setmana passada a primera hora del matí. El funeral a l’església aplegà centenars d’amics de mossèn Ramon, enfilats durant els gairebé cinquanta anys de ser el capellà proper, el capellà amistós, el capellà senzill, el capellà generós, el capellà acollidor. La porta de la rectoria de Gósol era oberta a tothom, físicament i espiritualment. El Ramon, mossèn Ramon, era corpulent, cepat, físicament cepat, però com la porta de la rectoria, tenia el cor obert i l’esperit evangèlic del qui fa bé i no n’espera recompensa. Ara que ja no hi és, li podem agrair les estones de conversa, les paraules de confort, els consells –escuets però tant encertats– que ell ens va regalar. Ens costaria trobar algú que tingués desavinences o mals records amb mossèn Ramon de Gósol, perquè el seu tarannà era conciliador, fugint com fugia d’entrar en encaparraments a l’hora de tractar futileses o superficialitats. Ben al contrari, d’ell us en parlaran bé diria que arreu d’on va exercir el seu ministeri sacerdotal, sempre en parròquies rurals, començant primerament al Palau d’Anglesola, l’any 1962, per pujar altre cop a muntanya –ell era fill de la casa Ferreres d’Olvan–, on va ser capellà de Montpol i Timoneda, d’on en guardava un gran record i de tant en tant hi passava amb el cotxe. Arribaria a Gósol l’any 1970, com explicava Josep Tomàs, en representació de l’ajuntament i el poble de Gósol, durant les exèquies, presidides pel bisbe de Solsona i una seixantena de capellans i diaques company i amics de mossèn Ramon. El Josep, que va ser alcalde de Gósol ja fa anys, ens digué que va ser mossèn Ballarín qui li demanà de fer-se càrrec de la parròquia de Gósol. Això era l’any 1970. “Mossèn Ramon li va dir a mossèn Ballarín que no li agradava marxar de Montpol, però que si li demanava ell no s’hi podia negar”. I així va ser com a Gósol hi ha residit tots aquests anys, gairebé 50, on portava també les parròquies de Saldes i Maçaners que, com Gósol, són de la comarca del Berguedà, i les de Josa, Tuixent, la Vansa, Fórnols, Cornellana i Adraén, de la comarca de l’Alt Urgell.

A mossèn Ramon el portarem sempre en el record. Dilluns, quan anàvem a funeral juntament amb l’Artur Blasco, en passar pel mirador de la Trava hi vam veure mossèn Ramon de Canillo que mostrava el paisatge a un altre capellà que l’acompanyava. Vam parar un moment a saludar-lo i vaig pensar en la coincidència de noms i amb la coincidència d’estima que els dos mossèns Ramon reben de tanta gent. Dos caràcters diferents, dos entorns diferents, però en el fons hi batega el capellà de poble, el capellà que se sent veí i ajuda el veí. Aquesta és un fet destacable en mossèn Ramon Anglerill, tal com hem dit més amunt: la seva generositat, la seva ajuda donada amb les mans obertes i amb el cor obert. Al funeral hi havia qui, de manera anònima, venia a dir adéu a mossèn Ramon tot agraint-li el suport per aquell cop de mà, per aquella paraula amiga, pel bon consell, per l’aixopluc físic i, repetim-ho, espiritual. Tanta gent que en un moment de tristor, de dubtes, de maldecaps, de patiment, ell va acollir, va ajudar, va animar, va voler casar, gairebé sempre de forma anònima i sense condicions. Mossèn Ramon a vegades dubtava de si en sabia prou de predicar la fe entre els poc practicants, i o deia com a capellà, però també sabia ell que era un bon pastor i que les ovelles no se li esgarriaven ni les perdia. Des de la seva solitud, anant i venint per les carreteres estretes entre Gósol i la Vansa, parant a Josa, parant a Tuixent, ha fet de pastor, de bon pastor. Malalt i tot encara, a l’hospital, fa un parell de setmanes li deia al metge: “Demà he d’anar a Gósol a enterrar la Serafina (mare del Josep Tomàs).” El metge, és clar, li va dir que no, que primer posar-se bo i la setmana entrant ja hi podria anar. Però l’embòlia que l’havia deixat al llit, va tornar a ser aguda i ja no ho va superar. Se n’anava als 81, amb tot el cap i l’esperit sencer.

Per citar alguns exemples de la seva manera de ser, de tenir la casa oberta, direm que va fer venir hippies al santuari de Gresolet perquè no s’acabés de perdre. D’allí en va sortir l’Oriol, que va fer anys de pastor pels lloms cadinencs de la coma de Cerneres. Després, a Gresolet va venir l’Esperança, la filla de la qual, que té una malaltia que li impedeix valdre’s, mossèn Ramon va acompanyar durant anys cada dilluns cap a escola a Solsona, per anar-la a buscar els divendres altre cop. Després hi ha la tasca de fer poble, agombolant les caramelles, el cor parroquial, els pastorets, la torronada, els aplecs de Gresolet, de santa Margarida, de sant Salvador, de sant Jaume de Tuixent. Just va ser sant Jaume de Tuixent, ara farà vint anys, una de les ermites que ell va voler tenir refetes i en bon estat, col·laborant amb els ajuntaments de la Vansa i de Tuixent, que a través de la tècnica de desenvolupament rural, la Clara Arbúes, van fer tantes coses, com ara la restauració dels retaules gòtics de la Vansa, en temps del recordat alcalde Daniel Camps. Mossèn Ramon manifestava goig sempre que veia una acció per mantenir ermites i esglésies en bon estat. Al llit de mort, li deia a l’arquebisbe Vives: “Hem de fer això a Gósol, com dieu, i també a Tuixent.” Justament ens vam conèixer farà 25 anys en una acció de neteja de la vegetació de Sant Julià dels Garrics, amb la Mercè Valls, l’Emili Solà i el Climent Miró, entre altres. Des d’aquell dia, la trobada casual amb el Ramon; la visita convinguda a la rectoria de Gósol, vora l’estufa, mentre a fora la neu va colgant la pau de Gósol; l’estona de mercat de dimarts a la Seu, compartida amb els seus amics Josep Tomàs, el Quel de Feners i darrerament el Guitart; els dinars i becaines que el seguien a la taula del Molí de Fórnols; les revistes Baridana, que t’oferia plenes de sentiment i d’amor a la terra i a la gent de les seves parròquies i el veure el seu jeep blanc parat davant de la rectoria de Gósol (com l’estranyarem), han estat inesborrables pàgines viscudes sadollades d’amistat i de bon cor. Gràcies, mossèn Ramon.

Mossèn Ramon reposa al costat de mossèn Ballarín, entrant al cementiri de Gósol, a la dreta, a terra. Quan hi passeu, aneu-hi a pregar una estona, a parlar-hi, a dir al Ballarín i a mossèn Tronxo que la gent de Gósol i el Pedraforca vetllen el seu bon record. Que per molts anys els puguem recordar.