Ensenyar a aprendre

Cada any per aquestes dates –tot i recordant també les meves èpoques de persona docent– cavilo en el que jo sempre he pensat que era ensenyar. A més, pel que llegeixo de les experiències que es fan arreu del món en escoles i universitats, he arribat a unes quantes conclusions que no estan llunyanes de les meves dèries.

D’entrada, aprendre significa esforç, enfrontar-se a un objectiu. Els sistemes educatius, sovint, obliden les dimensions ètica i humana de l’aprenentatge, la creativitat i el propòsit.

Es tracta em sembla que el que el professor ha de procurar es que els alumnes estimin aprendre. Cal cultivar la capacitat de preguntar-se, expressar-se, analitzar, criticar, imaginar, investigar i qüestionar. La clau de volta és la motivació.

D’ací, també la importància de la figura del mestre, del professor. Georges Haddad, rector de la Sorbona, deia: “Una societat que no estima els seus professors, no estima els seus nens.” En la nostra societat s’ha passat del “sinyor mestre”, al “hola tio”. També ha passat amb els Batlles, no obstant, amb aquesta institució de manera no tan abrupta.

L’altre dia llegia al Diari d’Andorra, unes planes sobre la identitat andorrana. He de dir que les respostes de determinats enquestats, la majoria bons amics, em semblaren excessivament optimistes. Ja sabem que la identitat (com les constitucions per exemple) no són quelcom inamovible i que els conceptes jurídics canvien, a Déu gràcies, amb els temps i amb els canvis socials, però la identitat –no és una “manera de viure a l’europea”– sinó quelcom que et fa igual, absolutament igual als altres i alhora diferent, absolutament diferent als altres. La identitat andorrana renovada ha de ser oberta, àmplia, enraonadora amb altres identitats (odio el mot transversal), participativa i oferidora. Uneix i alhora emmarca la meva individualitat personal i comunitària. Ha estat feta de valors, fets, situacions que em van ensenyar a comprendre, i em van marcar com si fos un senyal marcat amb ferro i foc. I és clar que penso que es va deteriorant a poc a poc, no en el “folklore”, però sí en els sentiments i en el cervell, que són les eines que ens fan ser persones. La persona humana és de la terra, de tota la terra, però el seu niu prové d’un lloc concret. I aquest niu marca per sempre més el devenir de l’adult. I si no es vigila, es va deteriorant

Per això és en el niu –l’escola, també la família, el poble– on s’aprèn a aprendre avui i per a demà, quan ja no necessitis el niu, però sí recordar-lo per no perdre el nord. La globalització el que pretén es que perdis el nord i, per tant, el niu.

Estimar a aprendre la identitat del món és cabdal a l’escola, però sinó es recolza a ensenyar a aprendre profundament la nostra identitat en els solcs del país nostre, en el nostre niu, no pots després saltar de niu en niu. I a mi, a la tardor, sempre penso que en el paper de leaders que són els mestres i professors i en que el seu paper –poc respectat, avui dia– és ensenyar en el propi niu i ensenyar als altres, sabent que no n’hi ha cap d’igual, perquè no hi ha cap persona igual. Sentir-se cofoi de la nostra identitat que et fa igual i diferent als altres és quelcom que s’ha d’aprendre a l’escola i també a la família: a l’escola, instruint la família en els valors que sempre seran els mateixos: respecte, respecte, llibertat, llibertat i no fer el mal que per a tu no vulguis, encara que a baix i a dalt tot se’ls trenqui a les mans, en el dia d’avui.

Aprendre a ser lliure i alhora respectuós no és aprendre de memòria ni la història dels dictadors, ni la de les revolucions.