La tribuna
Llibres oblidats
L’altre dia em vaig trobar un d’aquests llibres oblidats per algú de la família, i que des de fa uns dies estic llegint amb molta atenció. Parlo d’‘El clamor de la muntanya’
Tinc el costum de no obligar-me a llegir els llibres que no m’acaben de convèncer. Hi ha persones que fan el contrari, quan compren un llibre tenen una necessitat imperiosa que els obliga a llegir-lo, fent un esforç. Em recorda una mica la vella i sàvia lliçó que el menjar no es pot tirar i que sempre s’ha d’acabar. Una sentència que ha provocat més d’un ensurt i alguna tragèdia, doncs el cos és tot sovint més savi del que pensem i quan diu prou, ens està avisant que alguna cosa no funciona i, de vegades, aquell vell esforç d’acabar el plat porta conseqüències no desitjades. Però, tornem als llibres. Hi ha gent que també els acaba i gent que els guarda a la llibreria. Tal com he explicat d’altres vegades, jo sempre llegeixo un parell de pàgines abans de comprar un llibre, i un cop a casa, si em decep m’obligo a arribar fins a les trenta o quaranta abans d’abandonar aquella lectura que d’entrada em semblava interessant.
Altra cosa és quan descobreixes llibres antics que tu no havies comprat, plens de pols i en edicions que ja no es publiquen.
L’altre dia, a la biblioteca de casa dels meus pares, em vaig trobar un d’aquests llibres oblidats per algú de la família, i que des de fa uns dies estic llegint amb molta atenció. Parlo d’El clamor de la muntanya, de Yasunari Kawabata, una excel·lent novel·la sobre la bellesa i la vellesa al Japó de la postguerra.
He estat mirant per la xarxa i la novel·la en qüestió sols va estar editada per Plaza & Janés, l’any 1969, traduïda del japonès per Javier Fernández.
El llibre és, segons la meva opinió, una petita meravella, i sorprèn que no hagi estat publicat per cap editorial en els últims cinquanta anys, més tenint en compte que Kawabata és un dels escriptors japonesos de referència i que moltes de les seves novel·les es poden trobar en espanyol i català com, per exemple, La casa de les belles adormides o País de neu.
El clamor de la muntanya és un llibre amb un ritme especial, del qual encara em queden per gaudir les últimes seixanta pàgines, descolorides pel pas del temps, que vaig llegint a poc a poc, amb la seva olor de llibre vell.
Fins i tot, la seva trobada encaixa amb l’ambient que descriu. És també un llibre sobre el pas del temps, com el color de les pàgines i de les estacions, que Kawabata sap treballar de forma magistral.
El clamor de la muntanya, així, com un altre títol de Kawabata, País de neu, em fan pensar i sentir Andorra. De vegades, assegut al balcó de la casa a Ordino també t’arriba una remor antiga que es cola de matinada, abans que despertin els ocells i s’escolti el campanar.