Arrelament. Per una visió oberta de la noció d'identitat

Actualment a Andorra, diversos (antics) polítics han manifestat la seva inquietud per la qüestió de la identitat: uns evoquen la “identitat amenaçada”, d’altres parlen de “recuperar les tradicions, per recuperar la identitat” i per a alguns “Andorra no necessita reinventar-se sinó retrobar-se”. És més, durant la recent estada a les Valls, el Copríncep francès ha parlat de “la importància de les arrels”.

Quan es defensa la identitat del nostre petit-gran país en un món globalitzat la dificultat, al meu entendre, és de no caure en els dos paranys de l’exclusivisme xenòfob i de l’inclusivisme exageradament extensiu i falsament angèlic: aquell que nega tot allò –llengua, història, cultura, símbols– que fa el sabor, el caràcter i l’ànima d’un país. Ni cant nostàlgic d’una Andorra-com-més-arcaica-més-pura, ni tabula rasa del passat en nom d’un conviure que esdevé no multi sinó anticultural. Contra una visió petrificada o dissolvent de la identitat, com podríem doncs plantejar sobre ella una reflexió dinàmica, evolutiva, que alhora sigui conscient i respectuosa dels seus orígens i del seu passat?

Em sembla que la noció d’ar­relament, teoritzada per la filòsofa francesa Simone Weil (1909-1943) constitueix una pista possible. En un primer temps –serà l’objecte del present article– veurem que Weil defensa la idea que l’home s’ha d’arrelar en un entorn i unes tradicions que li permetin realitzar-se autènticament com a persona: definit així, el concepte d’arrelament em sembla més que mai necessari en una època de fluxos permanents que provoquen sovint la desconnexió de l’individu amb l’entorn immediat.

En un segon article voldria explorar el vessant artístic de l’arrelament a partir de dos exemples relacionats amb Andorra: les escultures Els set poetes (2014), de Jaume Plensa, situades a la plaça Lídia Armengol, i la interpretació literària que en fa Manuel Montobbio en el seu recull poètic Estilites d’Andorra (2018). La mirada d’Els set poetes presenta la particularitat d’arrelar-se (endins) en el paisatge i patrimoni cultural andorrà per donar-los alhora un valor simbòlic i universal que els transcendeix (enllà). L’art afavoreix així un afecte més genuí, personal i creatiu per la identitat d’un país.

Volem doncs promoure un concepte i una visió de l’arrelament que a Andorra, lluny de ser l’expressió d’una ideologia retrògrada, ens podria, al contrari, ajudar a pensar la noció d’identitat d’una manera lúcida, imaginativa i oberta cap al futur.

Comencem per fer una breu presentació de la noció d’arrelament. En el seu tractat L’arrelament o Preludi a una declaració de deures envers l’ésser humà, escrit l’any 1943, Weil es proposa lluitar contra totes les formes de desarrelament generades pel culte dels diners i l’ascens dels totalitarismes: desarrelament dels pagesos que han perdut la relació autèntica amb la terra, desarrelament dels obrers que el fordisme ha reduït a màquines de treball, desarrelament dels pobles colonitzats a qui s’imposa una nova cultura, aliena.

Però què entén precisament Weil per arrelament? “L’arrelament és potser la necessitat la més important i ignorada de l’ànima humana [...] Un ésser humà té una arrel en virtut de la seva participació [...] en l’existència d’una col·lectivitat que conserva vius certs tresors del passat i certs pressentiments de futur.”

Dos elements de la cita em semblen aquí importants: l’home 1. només pot realitzar-se plenament com a persona 2. només pot construir un futur sòlid, si s’arrela en l’espai on viu.

Primer, Weil ens explica que la col·lectivitat que permet a l’home desenvolupar les seves arrels són la nació, l’entorn familiar i professional. Han d’influenciar l’home no com una aportació imposada, rebuda passivament, sinó un cop que ell l’ha digerida i assimilada amb reflexió. L’entorn ha d’alimentar l’esperit, les arrels de l’home com un estímul que intensifica la seva vida personal. La col·lectivitat no empresona doncs la ment de l’individu sinó que és la saba que el fa créixer com a persona lliure.

Segon, la imatge de l’arrelament promou una concepció oberta de la identitat presentant passat i futur com dues forces no antagòniques sinó complementàries. Tal com la planta que com més endins s’arrela, més enllà s’eleva i s’aclimata al seu nou entorn, de la mateixa manera l’home que s’arrela en el patrimoni històric d’un país no pretén celebrar un passat idíl·lic que ja no és, sinó percebre en ell les intuïcions que el podran guiar cap a una nova visió de futur, cap a una nova visió de país. La mirada arrelada és la mirada del visionari, capaç d’englobar en un sol cop d’ull: passat, present i futur. Per això, la pensadora declara: “L’oposició entre el passat i el futur és absurda. El futur no ens aporta res, no ens dona res. Som nosaltres que per construir-lo li hem de donar tot.”

Un cop fet el resum, podem intuir com el concepte d’arrelament és més que mai pertinent a l’era de la mobilitat permanent, a condició, però, de no fer-ne un ús sectari. L’encert de Weil, al meu entendre, ha sigut de promoure un espai de llibertat que no només sigui funcional, sinó també cultural i espiritual: un entorn en el qual l’home es pugui recrear. És el que sosté Michel Lussault, professor de geografia espacial a l’Ecole Normale Supérieure de París (L’expérience de l’habitation, Annales de géographie 2015/4, pàg. 406-423). El geògraf proposa repensar la política urbanística del segle XXI a partir del binomi arrelament / desarrelament. El numèric, la lliure circulació de béns i persones han metamorfosat la nostra relació amb l’espai, relacionant de forma virtual els llocs més allunyats. Malgrat els seus indiscutibles avantatges, aquesta hiperespacialització condueix també persones a desconnectar-se del seu entorn immediat i ocasiona una forma d’alienació. Orfe d’un lloc amb el qual identificar-se, l’home es veu privat d’un oasi on, enmig del moviment frenètic de la vida, es pugui retrobar.

Per concloure, contra aquesta desforestació identitària, el pensament de Weil dona més sentit a les formes actuals de rearrelament com pot ser la valorització del patrimoni cultural. La celebració enguany dels 600 anys del Consell de la Terra, la bellíssima reedició del Manual Digest, d’Antoni Fiter i Rossell, o la reconstitució virtual a l’Església de Santa Coloma de les pintures murals del segle XII manifesten la voluntat de reinvestir l’espai públic del segle XXI, de produir en ell un sentit i una narrativa que propicien un arrelament més afectiu i personal. Confirmen la convicció de Weil que l’ar­relament és una necessitat humana, vital i eterna.

Un dels reptes majors de la globalització és doncs d’encoratjar i no d’ignorar aquest ímpetu esperançador de rearrelament perquè gràcies a ell, com diria Verdaguer, “l’arbre posa tronc i branques, i floreix”.

Continuarà.