Passes cap a Europa

Cal valorar la iniciativa del Govern de les reunions de poble a cada parròquia per informar sobre les negociacions amb la Unió Europea per al tractat d’associació. Si el cap de Govern, introductor polític de la sessió, assenyalava com un dels papers del secretari d’Estat per a les Relacions amb la Unió el de comunicador a la ciutadania, el mateix Espot no es quedava enrere.

Segona constatació: una gran part de la ciutadania està interessada, i hi assisteix massivament –en paràmetres andor­rans–. Almenys així va ser dimecres 2 d’octubre a la sala de la Valireta d’Encamp, tot i la competència d’altres actes culturals i del Barça.

La doble exposició, especialment la més tècnica i detallada de Landry Riba, arriba on pot. És a dir, fins on han arribat els diàlegs amb els representants comunitaris, i potser una mica menys, per la discreció necessària en aquests casos.

De moment ens hem assabentat de com va ser impossible la solució inicialment ideal per als interessos andorrans, que era la incorporació a l’Espai Econòmic Europeu, perquè els actuals estats que en formen part, via EFTA (Noruega, Liechtenstein, Islàndia i Suïssa), no volen més socis.

Descartada aquesta via, l’adhesió íntegra a l’entorn comunitari com a soci de ple dret, i la farragosa via dels acords puntuals i bilaterals (com el duaner, preexistent), el camí preferit pels tres aspirants conjunts a associat (aquest Principat, Mònaco i San Marino) que negocien conjuntament el nou encaix a la Unió, i també pels representants de Brussel·les, és l’associació que, sense les obligacions d’un Estat membre, permet l’accés al mercat únic de 500 milions de clients potencials.

Si vam entendre bé, el tancament de l’acord encara trigarà. Espot i Riba calculen que pot estar tancat, i convocat el referèndum vinculant per conèixer la decisió de la ciutadania (que es dona com un fet necessari), si fa o no fa en uns tres anys, depenent de l’agilitat de les sessions entre les parts, que es desenvolupen en dos nivells paral·lels:

L’acord marc, comú per als tres països, principalment sobre acceptació dels principis de drets i llibertats europeus, i dos apartats més, que es tracten bilateralment, cada Estat aspirant amb els representants de la UE: protocols i annexos, on s’intentaran salvaguardar excepcionalment les peculiaritats o especificitats nacionals.

Una d’aquestes, la fiscalitat, queda al marge de l’acord. O sigui que les càrregues impositives frontera endins quedaran intocades quant a figures i nivells, com quedaran també en funcionament la duana pròpia, per assegurar la mateixa fiscalitat, i les fronteres, en no significar el nou acord un ingrés en l’anomenat espai Schengen, que les suprimiria.

Dels aspectes concrets, de la lletra petita poc es va anunciar, tret del compromís d’estendre la comunicació per anar explicant-los quan siguin una realitat acceptada per ambdues parts (o les quatre, segons els temes) concernides.

Pel moment, s’exhibeixen com a èxits la moratòria de trenta anys per al negoci del tabac tal com el coneixem, tot i que amb una igualació fiscal progressiva amb els socis amb les càrregues fiscals més petites i, per experiència aliena, la satisfacció dels diversos sectors privats i públics de Liechtenstein pels resultats del pacte semblant que ells van signar ja fa més de vint-i-cinc anys, el 1992.

Si cal, repetirem: cal esperar a conèixer protocols i annexos, i fins a quin punt queden salvades les peculiaritats nacionals en la lletra petita i també que la informació continuï sense res amagat, sobretot quan arribi l’hora dels redactats finals. Només així es podrà votar amb coneixement de causa en l’imprescindible referèndum de la propera dècada.

Finalment, mantindrem l’opinió que sense un nou estatus a Europa continuarem a expenses dels canvis indesitjats però obligats per les pressions –més que del conjunt d’Europa dels dos grans estats veïns–, com les ja conegudes a la història recent.