Primo Levi

Per a mi és un dels grans de la paraula escrita. M’adono que enguany és el centenari del seu naixement. Amb els seus llibres he viscut l’horror pur, net, sense matisacions.

El filòsof Manel-Reyes Duarte diu que: “D’entre tots els testimonis, d’entre tots els supervivents, potser Levi és la figura més important.” “N’hi ha hagut

–continua– de més famosos, premis Nobel com Kertész, de molt mediàtics, com Semprún, o de molt impactants en l’opinió pública, com Anna Frank.” “Però cap amb la seva credibilitat. Podia dir moltes coses perquè va viure molt, però sabia que n’hi havia d’altres que podien dir molt més. Però aquests altres no van tornar. Volia que quan ell parlés, la seva paraula remetés al silenci dels que ja no podien parlar.”

Si això és un home, Els enfonsats i els salvats, Defecte de forma, Jo, qui us parla són llibres que haurien de ser gairebé de capçalera, i més avui, quan en tantes coses ens apropem a altres pre-Auschwitz. Ell mateix ens adverteix “que si ha passat, pot tornar a passar”.

La societat mundial, avui, és en molts llocs laboratoris de maldat, de deshumanització total. Com bé diu el filòsof citat, Reyes-Duate:

“Les lògiques que va denunciar [PRIMO LEVI, l’escriptor torinès] i que van portar al desastre continuen vigents. Levi afirmava que havia passat el que era impensable.” I quan passa el que és impensable hem de revisar els nostres pensaments. De fet, continuem pensant igual que abans d’Auschwitz; pràcticament no ha influït gens en la nostra manera d’entendre la política, ni l’ètica, ni l’estètica.

Vaig llegir Si això és un home ja fa una colla d’anys. Em va impactar profundament. Era una època en què m’interessava molt el nazisme, els camps de concentració, l’holocaust. Després vaig tenir l’oportunitat de llegir-lo en italià. Ara, assabentat del centenari del seu naixement, l’he rellegit. I el xoc encara, si és possible, ha estat més fort. És el que pretenia Levi, que de la seva lectura en sorgís una reacció, altrament seria simple literatura més o menys elèctrica. I res més.

I la reacció no és ni més ni menys que no es pot oblidar, que cal tenir memòria, i que cal estar a l’aguait perquè hi ha símptomes preocupants de ressorgiment a la vella Europa de voler que la barbàrie i la maldat reneixin de nou. El concepte extermini no és una simple elucubració, Només cal mirar el que succeeix amb els kurds. I en un terreny menys bèl·lic, però igualment perillós, la persecució de les minories no és res més que retalls aparentment banals de la maldat d’Auschwitz i de “la puresa racial”. Els Trump, els Bolsonaro, els Erdogan són cabdills de la mort i de la maldat. Per això convé rellegir de tant en tant autors com Primo Levi.

Amb ell, tots ens preguntem com és possible que en una societat culta i avançada com l’alemanya pogués passar el que

va passar. Com és possible que ningú en sabés res? A la matei-

xa França –excepte la resistència...–, ulls clucs. Avui ja no és possible no saber el que succeeix al món –amb els seus camps de refugiats, els de concentració, els genocidis, les guerres injustificades totalment–. Això sí, Europa (molta part), l’OTAN, l’ONU com a màxim, càstigs com no vendre armes, pujada d’aranzels i deixem-ho córrer.

Deshumanització, crueltat, masses embogides a l’entorn de bojos governants facilitant al màxim que la gent no mori pel gas, sinó per la fam i la inacció dels mandataris. Des d’aquesta vella i pacífica –fins ara– Andorra, és bo recordar, servar la memòria, però no n’hi ha prou. Cal mirar l’entorn. I al cap de 70 anys del que descriu Primo Levi, l’arbre de la memòria gairebé s’ha desfullat i ha deixat un llarg barrot on ni els ocells poden trobar aixopluc. La memòria ha mort? Llegint o rellegint Primo Levi no hi ha argúcia possible per dir “jo no en sabia res”.