La injustícia

És la tarda del 18 d’octubre i camino per la Diagonal de Barcelona. Tota l’avinguda està tallada i veus gent de qualsevol edat que va a reunir-se per protestar contra la sentència del procés. És una barreja estranya per la indignació i la ràbia per saber que les persones que els representen han estat, estan i estaran uns anys més empresonats. Estrany perquè l’ambient és absolutament pacífic, es podria dir que fins i tot festiu: reivindiquen un dret i protesten contra una injustícia de manera absolutament cívica. Els manifestants saben que no hi ha cap país del món considerat democràtic que tanqui la gent per les idees polítiques. Els precedents que estableix la sentència són brutals. La jurisprudència que d’ella emana permet condemnar persones pel sol fet de reunir-se, de manifestar-se al carrer; però el més trist és els anys que els presos polítics condemnats passaran a la presó. Sentència exemplar i venjativa que només complica les coses.

El mateix dia 18 a la nit a Barcelona la situació es torna dantesca i violenta. La violència no desemboca enlloc i fa mal a tot­hom. Un policia resulta greument ferit, també alguns manifestants violents, hi ha persones que han perdut un ull, i uns quant periodistes també reben garrotades. Malauradament la informació es desplaça sempre allà on hi ha violència; sobretot si convé vendre violència. Mires les diferents televisions de l’Estat i cadascú tira per on més li interessa. El que no interessa és la violència, però els polítics no estan a l’altura. Ni els d’aquí, ni els d’allà. Ningú fa un gest que permeti avançar; ningú dona el braç a tòrcer, i si algú ho fa amb veu petita sembla que no és ben vist. Tant costa condemnar radicalment la violència? Tant costa dir que es començarà un diàleg sense condicions prèvies? Quina és la solució? Difícil resposta; però algú l’ha de trobar. Parlar de sedició i tumult resulta anacrònic, castrense i quasi medieval. A Andorra en sabem molt de l’edat mitjana; durant molts anys ens hem empassat la història de l’Andorra feudal, i ara sembla que em fet els deures. Espanya serà tan democràtica com vulguin el seu rei i els seus súbdits, però no cal donar-li tantes voltes, ha condemnat gent per les seves idees polítiques. Persones que no han trencat un plat i que mai han volgut la violència. Ara sembla doncs que l’Estat medieval i castrense el tenim a la frontera. No sé si a Espanya hi ha una veritable separació de poders. El que sí que sé és que no hi ha hagut ni re­bel·lió, ni sedició, i molt menys, pels fets que s’han jutjat, violència. A Espanya el que hi ha és falta de valentia a l’hora d’arreglar una reivindicació d’una part molt important de la població catalana que ja mai farà marxa enrere. Menys presó i més diàleg. Aquest és l’únic camí.