El futur és ara (I)

M’agradaria encetar avui una reflexió sobre el futur d’Andorra basant-me en dues idees centrals. La primera és la necessitat d’orientar la presa de decisions en el present sobre la base d’objectius de futur que, per anar bé, haurien de ser a llarg termini i estratègics. I la segona seria el perill de deixar-se enganyar per un excessiu cofoisme respecte a determinades situacions i magnituds.

M’agradaria començar justament per la segona qüestió, el cofoisme. Després de passar uns anys complicats, on destaca la crisi de BPA i l’etapa final de la crisi financera global, els resultats macroeconòmics (PIB nominal i real) ens indiquen que tot just ens acostem als valors d’abans de la crisi esmentada (2007). La intervenció de BPA va tenir grans (i greus) repercussions tant en l’àmbit estrictament econòmic i financer, com pel que fa a la reputació de les entitats financeres i del país en general. En conjunt Andorra ha pogut navegar aquest període prou bé, però cal demanar-se fins a quin punt es pot haver condicionat el futur del nostre país.

Hi ha una coneguda faula que ens parla d’un soldà de l’Orient i l’orgull que sentia pel seu jardí; dins del jardí el seu indret preferit era un estany on seia per relaxar-se i pensar. Un bon dia va decidir posar uns nenúfars a l’estany per embellir-lo. Al cap de poc temps va veure amb satisfacció que els nenúfars anaven creixent, però no va notar que cada setmana doblaven la superfície que ocupaven. De fet, una setmana, que les plantes ja s’estenien per la meitat de l’estany, van pensar complagut que conformaven una estampa de gran bellesa. La setmana següent els nenúfars ja ocupaven tot l’estany malmetent-ne l’equilibri ecològic i matant-lo finalment.

L’important d’aquesta faula rau a adonar-se que determinades progressions no semblen preocupants fins just abans d’esdevenir problemàtiques i que pots estar mirant una situació que sembla prou afalagadora, el got mig ple, sense adonar-te que la inèrcia et pot dur a situacions complicades, la meitat buida. I aquest és el punt sobre el qual vull fer esment parlant d’un possible excés de cofoisme. L’informe de la Cambra de Comerç del 2018, recentment presentat, ens diu que “l’economia andorrana s’encamina cap a una fase més madura del cicle expansiu”. És a dir, que podem estar entrant ja en fase de desacceleració o decreixement, com ja està passant en altres indrets, o, seguint la metàfora, que l’estany ja està mig ocupat.

En aquest mateix informe se’ns alerta d’altres elements. D’entrada que, en un context internacional d’alentiment en el creixement, Andorra ha crescut menys que França i Espanya o que el conjunt de la UE. És més, aquest creixement econòmic ha estat impulsat principalment pels sectors de serveis de la construcció i aquí també val la pena analitzar una mica més la situació. Si ens fixem en els serveis, es constata que els elements més positius han estat l’increment en el nombre de visitants i el creixement del consum dels residents; ara bé, tant el turisme, globalment considerat, com el comerç indiquen una situació que oscil·la entre l’estancament i la davallada. Un altre sector de gran importància dins dels serveis, el financer, encadena cinc anys de reduccions de beneficis i, si se’m permet, encara es llepa les ferides derivada de la intervenció de BPA. La construcció ha estat la millor notícia econòmica del 2018 indubtablement assistida per la inversió pública, que ha tornat a créixer. Ara bé, si les claus per progressar rauen a acollir més visitants (que en la immensa majoria no pernocten) i construir més, cal demanar-se si és un model de creixement aconsellable per a Andorra.

Modestament, crec que la resposta és que no. Si més no, és la lliçó que podem aprendre d’Espanya. Si bé és cert que Andorra té una de les densitats més baixes dels microestats, això tampoc no vol dir que sigui assenyat construir desaforadament. El paisatge també és un bé a protegir que, un cop malmès, és molt difícil de recuperar (com demostra bona part del litoral mediter­rani espanyol). I, a més a més, no contribueix a atreure el turisme amb major poder adquisitiu; de fet, avui dia sabem que el turisme acaba destruint allò que cerca. No només això, l’orografia i la geologia andorrana impliquen reptes afegits per segons quines operacions que cal valorar amb molta cura atès el seu grau d’ir­reversibilitat.

En darrer lloc, crec que també cal considerar un altre aspecte, la vulnerabilitat del Principat respecte a l’acció exterior dels nostres veïns. Segurament, en el passat, la discreció ha estat un dels principals factors en el progrés d’Andorra, poder passar desapercebut. Ara, un cop s’ha posat Andorra sota la lupa, ja no es tracta de no atreure atenció, més aviat de recuperar crèdit i credibilitat. Però és difícil no pensar que tant Espanya com França no tenen gaire interès a promoure el desenvolupament andorrà quan altres prioritats hi entren en conflicte. L’anomenat procés català ha convertit Andorra en camp de batalla i víctima col·lateral alhora, i ha evidenciat que la preservació de la unitat territorial espanyola pesa molt més que la sobirania andorrana. En el cas francès, cal demanar-se si Andorra pot aspirar a gaudir d’un grau de protecció equivalent al que té Mònaco. Tot plegat, mostra a bastament el que manca per recuperar aquest crèdit i credibilitat.

Per tant, tot i no poder negar que les xifres actuals són globals i objectivament positives (dir el contrari seria caure en alarmisme), no podem amagar que denoten una tendència negativa, si es vol incipient, però que cal adreçar com abans millor. Malauradament, no tenim gaire marge de maniobra per redreçar segons quines tendències a curt termini. A això fa referència la cita inicial de McHale. Hem d’acceptar que hi ha temes que són el resultat de decisions passades sobre les quals ja no podem fer gran cosa ara. Però el que sí que podem i hem de fer és pensar com volem que sigui el futur, tal com tractaré demà.