Canvi d'humor

Parafrasejant Plató, cal dir que el poble, des de sempre, canvia d’humor d’avui per demà.

Mirant-m’ho des de fora, i sense cap ànim d’ofensa, cada dia em desorienta més el comportament d’una part de la societat andorrana. Em refereixo a les candidatures per a les properes comunals. No dubto en absolut de la “bona fides”, de l’estimació per Andorra i no sé quantes coses més que deuen posseir els diferents candidats a ocupar els càrrecs comunals per als propers quatre anys.

Em sorprèn, això si, els canvis de posicions d’uns i altres –l’excepció confirma regla- quant a la coalició d’uns partits amb altres, i aquests amb els de més enllà. El que per a les generals era veritat per a les comunals és una altra cosa! He de dir, però, que me n’alegro pels sastres, que deuen guanyar la primera pela amb el canvi d’americanes o de vestits llargs. Gent que s’havia dit el nom del porc –com a mínim als amfiteatres públics– ara semblen vailets que van agafats de la mà a rebre la primera comunió.

Parafrasejant també un gran escriptor i periodista, Lluís Foix, sembla que hagi passat de la rebel·lió de les masses –ja saben el gran eslògan d’Ortega i Grasset– a la confusió de les masses, on tot és possible. Per una altra banda, també se’m fa difícil parlar de lleialtat a les idees en un país on compta més l’amic, la cadira i la representativitat (és a dir, el poder) que no unes línies ideològiques clares i precises.

També, és clar, que la feina dels comuns, pel que es veu,

–l’excepció confirma regla– és més d’imaginar i fer rodanes, moltes rodanes, idear trens , aeroports, i fantasiejar amb el futur que no pas en endinsar-se en un estudi de creixement o intentar conduir-lo i regular-lo, també en el civisme, i la netedat, realment interessar-se pels qui els paguen el foc i lloc, que inaugurar i inaugurar.

Fa uns anys, l’èxit comunal consistia a fer jumelages amb altres ciutats de l’exterior. Avui, és inaugurar...!

Determinats comuns em diuen que no tenen marge: Encamp, St. Julià, pel que es refereix al comerç. La megalòpolis d’Andorra la Vella pot convertir-se en un tarter d’obres i més obres.

Sí, és cert, les masses –tots en formen part– canvien d’humor d’un dia per l’altre. I és una llàstima perquè els Comuns són l’ens més proper –o haurien de ser-ho– al ciutadà, i cada cop més em diuen que s’han convertit en un laberint burocràtic.

Això ens porta a la indefinició del que realment és el país: sí, sí, un Estat de dret, Federació de Parròquia, només cal rellegir la Constitució i la manera de ser i de fer del nostre poble. Per això m’esglaia tot el que llegeixo de les properes eleccions comunals. Noms, i noms, partits que s’apunten en alguns comuns, en altres no, partits que es mataven fa poc i ara es donen el bec, però no arreu, només en algunes Parròquies sí, i en altres no. Ben entès que està bé que no hi hagi tan sols dos blocs –realitats d’un neoliberalisme ja passat de moda arreu d’Europa–. Però fan pena les indefinicions i el glaç de les anomenades esquerres progressistes, amb la teòrica social democràcia, que sembla l’espai del joc dels disbarats. I les dretes centristes que a nivell governamental semblaria que, a part d’un disbarat que altre, per ara el cap de Govern crec que va mantenint un ritme curós, sense estirabots i amb una certa mentalitat estatal. Fugint de topades i desgavells.

Però, senyors, els Comuns són una altra cosa, són els nius d’on ha sortit Andorra i, a vegades, com que la gestió és més discreta i menys “fotogènica”, la dispersió pot ser perillosa. Les autoritats són els teus veïns directes, propers, sí, però a voltes, a nivell públic, suren temes purament d’amistats o enemistats veïnals.

I aquests Comuns són els que en definitiva hauran de decidir sobre Europa i sobre com i de què viurem a cadascuna de les Parròquies, per tant, a Andorra, en un futur que cada dia és més present. No és ciència-ficció.

Penso que és més difícil avui ser Cònsol que Ministre o Conseller General. Potser vesteix menys el trajo consular, però no és fàcil amagar-se tant com es pot fer dins d’un Govern o d’un Parlament. Respecto els que es presenten, fins i tot els admiro, però a part de saber a què es presenten (de Cònsol Major, Menor, Terrer, Quart...), no conec cap idea sobre el que volen fer als seus respectius consolats. Potser jo sóc un ingenu, i primer cal la medalla, i després ja vindrà explicar què pensen fer amb el treball. Em semblava que era diferent, però..., com diu Plató, les masses canvien un dia per altre. L’humor és consubstancial a la política?