Pachamama

La setmana passada bona part de la premsa es va fer ressò d’una notícia que podríem qualificar de curiosa. Amb motiu del sínode sobre l’Amazònia que se celebrava al Vaticà, les persones vingudes d’aquella part del planeta van obsequiar la Santa Seu i el mateix Papa Francesc amb unes estatuetes de fusta que mostraven noies nues i embarassades com a símbol de fertilitat, i per extensió de la figura de la Pachamama, la deessa inca que representa la terra, pròpia de les comunitats aimara i quítxua.

El Papa Francesc va acceptar-les i aquests dies estaven exposades a l’església de Santa Maria Transpontina, al costat de la basílica de Sant Pere. Estatuetes de noies indígenes nues i embarassades? Sembla que a una petita part de la comunitat catòlica no li va semblar bé l’obsequi, així com tampoc la profanació del seu temple, com si estiguessin en l’època de la Inquisició, i van decidir prendre’s la seva particular justícia per la mà.

Així que de nit, i sense que ningú els ho impedís, van entrar a l’església de Santa Maria, es van endur les estatuetes, per després col·locar-les sobre una barana d’un pont prop del castell de Sant Angelo, i acte seguit tirar-les d’un cop al riu Tíber. Perquè en quedés constància van gravar tota l’acció en vídeo, filmació que encara es pot veure a YouTube; sols cal teclejar estàtues amazòniques Vaticà, per trobar-lo.

Els ultraconservadors catòlics amb l’acte xalaran d’allò més; mentre que des de l’altra banda de l’oceà Atlàntic es lamenten de la falta de respecte i tacte en l’esdeveniment.

No discutiré la ximpleria, mala educació i el que es vulgui, de tan reprovable acte; és molt clar que hi ha gent que encara viu dins una obscura cova que mai ha vist la llum; els últims dies en tenim varis exemples.

Però en aquest cas, a mi em sembla que hi ha una increïble paradoxa. En l’acte de menyspreu de tirar les estàtues al riu, en el fons, sense que ho sàpiga el descerebrat que ho ha fet, es produeix un petit homenatge a la Pachamama. Les estàtues van a parar a un lloc almenys natural.

Menyspreable hauria estat tirar-les a les escombraries o a un contenidor; en canvi, cremar-les, tirar-les a l’aigua o al mar poden semblar actes quasi de devoció per la mare Terra, la Pachamama.

El so del vídeo és bo i es veuen perfectament les tres o quatre estàtues sobre la barana; les tiren d’una en una i se sent el soroll de la fusta cada vegada que cauen al riu. L’acció es produeix de matinada i la llum és preciosa; de lluny ens arriba el crit d’unes gavines: pura natura o Pachamama; l’únic que sobra al vídeo és el gamarús que les tira, òbviament sense mostrar la cara. Les estàtues cauen al riu i segueixen el ritme imparable de la vida.