Excentricitats d'hereu escampa

Res de res! Res de res! Res de res! Tots recordem les reduplicacions que Ferran Costa li va etzibar a Carles Enseñat en el debat electoral de la campanya passada, mentre enumerava els frustrats projectes estel·lars de DA. No sé si la jocosa escena va aportar o no rèdits electorals al partit del Sr. Costa; el que és segur que va divertir molts teleespectadors, potser l’objectiu era aquest.

Al meu parer, la crítica del candidat liberal era superficial; els retrets, tal com jo els vaig entendre, eren per la incompetència dels demòcrates: per no haver sabut acabar l’heliport, la font de colors, The Cloud i altres. Costa no posava en qüestió els projectes en si, la manca de planificació tècnica, econòmica i financera; ni el que és més greu: la seva manca de coherència i de justificació.

Potser, Ferran Costa intuïa que, en cas d’entrar al Govern, el seu partit continuaria amb la mateixa forma de fer de DA, o sigui: cap definició prèvia de les necessitats (públiques) a satisfer, ni cap criteri d’eficiència (econòmica, social) en la utilització dels recursos públics. Amb la fantasia de l’aeroport-de-la-Cambra-de-Comerç el tripartit està seguint al mil·límetre la manera de fet del Govern monocolor de DA.

Era –o és– necessari un heliport comercial per tirar endavant l’obertura econòmica? S’havien fet estudis de mercat per quantificar quin públic potencial utilitzaria aquest servei? S’havia parlat amb Aena per veure la seva predisposició a permetre vols comercials d’helicòpters des de l’aeroport de Barcelona? S’havia intentat valorar l’impacte econòmic que tindria aquesta infraestructura? Manllevant la intervenció de Ferran Costa: res de res. L’heliport no era un projecte: només era una ocurrència del Govern dels pitjors.

Si anem a The Cloud, trobem mancances similars. Necessitàvem –o necessitem– a Andorra un edifici tecnològic, un Silicon Building, rèplica en miniatura del districte @22 de Barcelona? La fantasia d’Andorra Telecom tenia alguna base objectiva d’èxit? No em refereixo a les faves comptades de la rendibilitat de la inversió immobiliària, sinó a la seva contribució com a palanca pel canvi de model econòmic del país. Hi va haver algun estudi dels efectes multiplicadors que hauria tingut The Cloud en innovació i desenvolupament, en matèria social, mediambiental i de transferència tecnològica cap a les pimes andorranes? O el consell d’administració d’Andor­ra Telecom és va guiar per les sàvies intuïcions del director de la parapública? Tot indica que es va passar directament a la fase de licitació de les obres sense concretar la naturalesa i extensió de les necessitats que es pretenien cobrir. Les informacions (intoxicacions) que vam anar rebent sobre els canviants usos del Núvol: centre tecnològic, casino, Museu Nacional, coronats per un restaurant panoràmic, ens permeten dubtar si el projecte estava prou madurat, si a més del projecte arquitectònic, s’havia concretat per part de la parapública alguna cosa més, coherent amb el seu objectiu. Martí, Alcobé, Torres i altres dirigents de DA repetien la necessitat de construir The Cloud, la gran oportunitat per a Andorra de tenir un edifici emblemàtic, però mai no van explicar en què consistiria realment el projecte. Si era tan necessari, si era una oportunitat per a Andorra, per què es va descartar? Per què no es va buscar una estructura menys costosa o una façana menys espectacular o un indret amb unes condicions geotècniques i hidrogeològiques més favorables? On han quedat els somnis d’atraure empreses tecnològiques amb l’esquer d’un edifici emblemàtic? El sobre-cost d’uns quants milions d’euros de l’edifici era suficient per abandonar un projecte de canvi de paradigma econòmic del país?

El concurs de concessió de les línies de transport nacional regular de viatgers no va merèixer, per part de Govern, ni unes enquestes, ni uns estudis previs de les necessitats de mobilitat, ni l’establiment d’uns objectius a mitjà termini sobre les polítiques públiques de mobilitat. Això no impedeix que membres del tripartit vagin fent promeses de bus gratuït.

Totes aquestes vel·leïtats i lleugereses en la programació de la inversió pública m’han fet recordar la figura de l’hereu escampa de la Catalunya rural de final del segle XIX i principi del segle XX; uns tarambanes que en pocs anys rebentaven el patrimoni familiar que havien heretat.

La diferència és que, en el cas dels nostres tarambanes, no dilapiden el patrimoni familiar, sinó que malbaraten el patrimoni públic que haurien de gestionar amb cura, amb unes maneres tan poc ortodoxes –per dir-ho suaument– que fan dubtar si la Llei de contractació pública està encara vigent al nostre país.

Finançar els capricis del comitè executiu de la Cambra de Comerç és una excentricitat que una administració seriosa i respectuosa de la llei no s’hauria de permetre. La Llei de navegació aèria és taxativa sobre l’atribució de competències: “Correspon al Govern la construcció, la qualificació, la inspecció i l’explotació d’aeròdroms, aeroports i heliports públics dins el territori andorrà, i l’habilitació dels corresponents despatxos de duana” (article 55). Si correspon al Govern la construcció, és fàcil deduir que també ho és la redacció dels projectes.

Continuem en aquesta legislatura amb la mateixa manera de fer que en l’anterior; sense idees, amb la mateixa voluble inconsistència de l’equip de Toni Martí, a remolc de les idees més peregrines d’unes organitzacions empresarials destarotades, incapaces de diagnosticar la situació i els reptes que planteja la governança del nostre país, l’encaix a Europa i al món i, en conseqüència, també incapaces de liderar l’impuls renovador necessari per desempantanegar el país. Un govern i uns empresaris que no saben on van; uns líders que no lideren res de res als quals seria suïcida acompanyar en el seu erràtic camí.

Com cantava Amalia Rodrigues: “Se não sabes onde vais/ Porque teimas em correr/ Eu não te acompanho mais.”